Botigues de poble

Cada dia, més o menys cap a les 9 del matí, agafo el cotxe i faig dos quilòmetres d'anada i dos de tornada per comprar el diari i el pa per esmorzar. No em queixo, perquè passejar per aquell mig de camps de pomeres a aquella hora del matí és un regal dels déus. Però és una obligació si vull llegir de bon matí el diari i menjar pa acabat de fer. Per als que coneixen l'Empordà, parlo de la carretera que va de Tor a Bellcaire. Rarament trobes un cotxe i el més normal és creuar-te amb algun tractor. No cal dir que gairebé sempre trobes algú per fer petar la xerrada de cotxe a cotxe durant uns minuts, fins que ve un altre vehicle i ens hem de dissoldre. Encara recordo que a Tor hi havia dues botigues, cal Ferrer i ca la Celo. Més endavant, les dues van tancar i es va obrir la de la Roser, que finalment va haver de tancar perquè no li sortien els números. Cada dia hi ha més pobles que s'han quedat sense la seva botiga, que era un supermercat, un casal social i un lloc d'informació local. On encara en queden, la gent del poble i dels pobles veïns està ben informada, sap qui està malalt i a qui han operat. I sempre és una solució per deixar algun encàrrec quan no sabem com arribar a alguna persona concreta.

Jo crec que el lema hauria de ser: cap poble sense botiga. Resulta que el botiguer de poble ha de pagar tots els impostos, municipals, autonòmics i estatals, s'ha de donar d'alta d'autònoms i ha de fer front al manteniment de l'establiment. I que no se li acudeixi vendre els ous de les gallines que té al pati de la casa de pagès, que piquen tot el dia i mengen blat de moro. Han de tenir tots els permisos i fer totes les gestions. Tant li fa que n'hagin menjat tota la vida i mai no hagin tingut el més petit problema. Total, que és impossible arribar a final de mes amb totes les despeses pagades. Ja no parlo de fer benefici, això impossible. I un altre punt important, és impossible competir amb els preus dels grans supermercats. Els proveïdors de botigues petites sempre resulten més cars que els grans tràilers que abasteixen els súpers. La gent, i és lògic, només va a la botiga del poble, on n'hi ha, quan s'ha oblidat de comprar alguna cosa al supermercat.

Què caldria fer? Ho tinc clar, subvencionar les petites botigues de poble. I no seria cap disbarat. Es tracta d'un servei social. Pensem que la majoria dels habitants dels pobles petits són gent gran, molts dels quals ja no agafen ni el cotxe. Em direu que hi ha congeladors i no necessiten llegir el diari. O sigui, no tenen dret com qualsevol altra persona a una qualitat de vida. Han treballat com ningú en una època en què la duresa era norma de vida. Poques alegries i moltes estretors. Com se'ls compensa? Amb més estretors. No tenen dret a menjar aquell pa fet a la nit, que encara com aquell qui diu és calent.