Addiccions

Aquesta globalització en què vivim, per bé o per mal, també ha afectat, i no pas poc, els conceptes morals o ètics que prevalien fins fa poc. Als de la meva generació encara ens van educar en el concepte dels vicis, però la gent distingia perfectament entre vicis petits i vicis grossos, més o menys en la mesura de l'afectament fisiològic que produïssin en els exercitants. El catolicisme en deia “pecats capitals”. Com passava amb els vicis la majoria de la gent considerava que n'hi havia de dolents i de pitjors. Actualment, per exemple, l'ambició és considerada gairebé com una qualitat, i s'acostuma a dir “falsa modèstia” com a substituta de la vanitat, o “enveja sana” del qui admira al mateix temps que sega l'herba sota els peus. Ara, en diuen addiccions. I reitero que també ens les agafem més o menys bé. No és el mateix ser addicte a l'heroïna que a les compres, o al joc que al sexe. El llenguatge mèdic té paraulotes tècniques per definir com a addicció qualsevol comportament humà. N'hi ha una per a la qual, suposo, no hi ha cap tecnicisme i és la del vici de viure i sobreviure. Imagino els primers homínids que van descobrir que pegant amb un pal o un os feia més mal i la satisfacció que devien sentir en experimentar l'addicció al poder, al sotmetiment dels dèbils, a la seguretat. Estic convençut que en aquells moments un pal o un os devien ser veritables armes de destrucció massiva, si ens atenem també a la poca població que diuen que hi havia. Les coses, en el fons, no són tan diferents. La tecnologia ha avançat molt, la demografia actual no té res a veure amb la de fa desenes de milers d'anys, però l'addicció al poder, a dir als altres què han de fer i ser obeïts o l'afany de destrucció segueixen intactes. En un noticiari van emetre un reportatge sobre l'addicció a les compres i una corresponsal situada davant uns magatzems en va dir fins i tot el nom tècnic (em nego a dedicar un sol segon a buscar-lo a internet). És a dir, el mateix canal que no para de fer anuncis, en un món on res s'arregla i tot es llença, es permet qualificar com a malaltia el consum excessiu. L'alleujament el van proporcionar informant que ja hi havia tractaments mèdics per a aquesta addicció, i suposo que pagant, és clar. Fa la sensació que depenem d'un déu macabre que amb una mà ens fereix i amb l'altra ens vol curar, amb una ens compra i amb l'altra ens ven.