Hac Viu

Se n'ha anat el poeta Carles Hac Mor, amic i desescriptor de les lletres catalanes. En Carles, sempre amb camisa i mitjons vermells, somriure murri i ulls d'òliba; desnonat i exiliat de Barcelona per part de la cultura oficial dels torturadors addictes a la mediocritat, l'antipoeta es va traslladar, amb la seva inseparable Ester Xargay, a Sant Feliu de Guíxols. Es va deixar créixer els cabells i la barba i va seguir mostrant una colossal generositat cap als creadors més joves. “Hem superat tots els límits –diu el poeta–. S'imposa un retorn al desordre.” Autor de més de quaranta llibres, en Carles no va baixar mai del burro: antisistema radical, defensava una anarquia que tenyia textos, performances, vida i parlar. Si li trucaves, no et saltava el contestador. A can Hac Mor et saltava el responedor. L'Hac vivia la vida poèticament, amb rebel·lia. Inventava gèneres literaris (la paraparèmia, l'escalaborn i l'hiposeptimí), se'n cardava del mort i de qui el vetlla, fugia de l'estereotip i captivava sense obrir la boca. En una de les presentacions que li vaig fer –autèntics festivals de llenguatge i riallades– ens vàrem vestir igual però a la inversa: en Carles, samarreta negra i camisa vermella, i jo, samarreta vermella i camisa negra. Cridava: “Tot és poesia!”, mentre feia anar de corcoll crítics i lectors: Hac Mor és la paradoxa en vers, l'estirabot i la intel·ligència. L'única norma és no tenir-ne cap, oi, Carles? Aquest lema m'ha fet créixer de cos i de lletra: “Vine'm/Deses-/Peradament/Avui.”