Allò era un règim

Avui és diumenge. Com diuen a València, “Diumenge? Tot m'ho menge.” Segons com i segons què. No tot. Perquè no hi ha manera de pair el serial brutal del PP Sènia enllà. No ho faria ni la boa més audaç. Convé aclarir els termes. Allà no hi havia un partit que governava. Allò era un règim. Rita Barberà va guanyar les eleccions municipals a València fa un quart de segle. Aquella victòria va obrir les portes del país de bat a bat a l'hegemonia dels populars. S'hi van estar dues dècades. Com sol passar amb els adolescents –o amb els immadurs– es creien immortals. Com el PRI a Mèxic, van començar a fer i a desfer sense rèplica ni contestació. Van traçar un país de sarsuela de Russafa. Un aparador desbocat i estúpid on tot era fum i encenall. Borumballa. Al començament havien de demostrar que ells eren més valencians, més alegres i més sobrats que els tristos socialistes. Després, van veure que, a més, en podien traure profit. Cada nova adjudicació servia per a finançar el partit. Va arribar un moment feliç en què els recaptadors van veure que també es podien enriquir ells. I allò va ser una festa. La gran bouffe. Qui no s'enriquia era idiota. Qui no sucava és perquè no tenia dits. Però un dia va arribar la malvada crisi, els dipòsits públics es van buidar i tot va començar a caure. En picat. Des del València, CF, fins a la Caja de Ahorros del Mediterráneo. Fi de la impunitat. La caiguda de l'imperi coent. Tot règim té els seus captius. El franquista i el del PP. Allibereu-vos, collons!