La gran estafa

L'atzar ha volgut que aquesta setmana veiés la pel·lícula La gran aposta, una gran pel·lícula basada en la novel·la The Big Short de Michael Lewis, que és la millor història que s'ha escrit per entendre el comportament del món de les finances dels EUA per fer l'estafa de les subprimes. Paral·lelament, l'exgovernador del Banc d'Espanya Miguel Ángel Fernàndez Ordóñez va presentar el seu llibre: Economistas, políticos y otros animales, exculpatori del que ha passat aquí. A més, el Suprem va sentenciar que la sortida a borsa de Bankia va ser una “estafa” ateses les greus inexactituds en el butlletí de l'oferta. De l'exgovernador del Banc d'Espanya només n'he sentit dues entrevistes parlant del seu llibre, i ja fos la d'en Josep Cuní a 8tv com la de Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, li preguntaven insistentment per la seva responsabilitat en la sortida de Bankia a borsa, i fugia d'estudi emparant-se amb el fet que és un tema que encara està per jutjar i no és bo interferir en la justícia.

Si em demanessin qui té la màxima responsabilitat de deixar créixer irracionalment la bombolla immobiliària espanyola, sense cap mena de dubte diria que va ser precisament Fernández Ordóñez, per la seva acció per omissió, perquè tenia tots els atributs i mitjans per aturar-la i no ho va fer. I segurament no ho va fer perquè ell era, com ho són tots els governadors, posat pel partit del govern i aturar la bombolla volia dir aturar bona part del creixement. I com podia fer-ho? Utilitzant un recurs que ja s'havia utilitzat abans, que era posar límits temporals a les hipoteques i forçant provisions preventives en què es dubtava de la capacitat de retorn del deutor.

Però ja comès el pecat d'origen, i una vegada explota la bombolla i comencen les primeres dificultats financeres de les caixes, es va fer una estratègia perversa com la de fusionar diferents entitats amb greus dificultats esperant que la resultant en fos una de sanejada. Bankia va ser el resultat d'aquesta tàctica política que girava a l'entorn de fallida de Caja Madrid, i també d'un intent polític de mantenir una entitat a la capital espanyola. Però el pillatge i la mala gestió que acumulava Bankia deixava poca capacitat de moviments i, amb l'intent desesperat, la van voler fer sortir a borsa en unes condicions de greus pèrdues econòmiques, si bé la informació que es va fer servir en els fulletons presentava uns comptes moderadament bons, però falsos. La sortida a borsa es va convertir en un fet d'estat i el govern espanyol va pressionar fins a extrems insostenibles la banca perquè acudís a la privatització per tal d'engrescar els particulars a seguir-los. La CNMV, que com a controlador tenia l'obligació de verificar que la informació del fulletó i el preu de sortida de l'acció fos correcta, no va fer cap esmena ni advertiment i va tancar així el cercle del que en podríem dir, i ara els tribunals han dit, la gran estafa. Julio Segura Hernández, president de la CNMV en el moment de la sortida a borsa de Bankia, preguntat posteriorment per què no havia vist que els comptes estaven malament i no n'havien fet cap advertiment, va fer una resposta sorprenent que més o menys eren així: el fet que importants bancs espanyols compressin accions ens va fer suposar que tot estava correcte. El problema és, i ell ho sabia, que tots aquests banc hi van anar forçats i després de resistir-s'hi molt.

Ara, quan el Tribunal Suprem anul·la la compra de les accions per estafa, fa justícia amb tots aquests incauts que hi van invertir, però és una nova repassada a les butxaques dels contribuents. Així doncs, Fernández Ordóñez fa un llibre per exculpar-se dels seus errors, traspassar la responsabilitat als altres, i encara se'n beneficiarà i cobrarà algun dret d'autor. Sempre guanyen els mateixos.