El lampista Corcuera

En Corcuera ha
reaparegut a l'escena pública per manifestar el pitjor de
la tercera edat: el
menyspreu a la joventut, la confusió entre caducitat i experiència i la incapacitat d'adonar-te que en comptes de resoldre maldecaps ja només serveixes per crear-ne. El problema d'aquest home, però, és que ja era antic quan amb quaranta-tres anys Felipe González el va convertir en ministre. El seu origen humil i el fet que vingués de fer de lampista als Altos Hornos de Vizcaya van atorgar-li el benefici del dubte per part d'una opinió pública que veia amb bons ulls que un autodidacte hagués aconseguit un càrrec tan destacat com el de ministre de l'Interior. Però aviat es van confirmar els temors: quan la ignorància es revesteix de poder sol caure en la temptació d'esdevenir arrogància.
I així va ser com el Corcuera que havia canviat la granota de treball per la corbata de parlamentari va revelar-se com un maleducat que es passejava pels platós de televisió amb la fatxenderia d'un guàrdia civil anacrònic i ganes de tirar portes a terra a coces. En una persona que mai va entendre que el principal triomf de la democràcia no era només haver arraconat la dictadura sinó aconseguir arraconar també els seus tics. I al cap dels anys, rescatat de la penombra mediàtica pels programes més tronats de la televisió actual, aquí el tornem a tenir per demostrar-nos que l'única cosa que no envelleix és l'antipatia. Com tots els salvapàtries, repeteix emprenyat que l'empeny el deure d'impedir que alguna cosa essencial s'esquerdi per culpa dels separatistes, sense adonar-se una vegada més que allò que de veritat ha separat aquesta Espanya que tant s'estima és l'odi. Realment faria por si no fes riure veure'l amb aquest odi injectat als ulls, maltractant tertulians que en discrepen o periodistes que li pregunten allò que l'incomoda, recordant a tots els que tinguin edat per recordar-ho que la nostra societat es va perdre un gran lampista.