A Joan Paredes

Més que com a amic o com a polític, que en podria dir moltes coses, m'interessa recordar avui Joan Paredes com a persona i per això recordaré la darrera trobada llarga que vam fer a casa meva amb motiu de regalar-me el seu llibre. Ell era un estudiós de l'humanisme i molt especialment de l'obra d'Emmanuel Mounier, i aquest fet ens va portar a parlar del concepte “persona” i la influència que Mounier va tenir amb el que avui en podríem dir pensament crític de la religió. El “personalisme”, per ser una filosofia que promou un pensament de moviment d'acció social amb molts elements comunitaris i amb un fort sentit de transcendència, és normal que captivés una persona que sempre va tenir el neguit del servei a la societat i mai va reparar cap sacrifici per ser conseqüent.

Provablement en Joan ja tenia aquest sentit ètic fins i tot abans de conèixer l'obra de Mounier i endinsar-s'hi, perquè de ben jove ja participava en moviments escolta, que han estat una gran escola de civisme i servei per a molts catalans. I és amb aquest sentit ètic i social que es va endinsar en el món de la política tot i coneixent de primera hora les dificultats que suposava ser un dels primers, malgrat això mai va dubtar d'assumir els costos personals que cada moment li suposava.

La història de la Transició no es podrà escriure sense aquesta figura, que, com d'altres, haurà passat havent fet un grans esforç personal per recobrar la democràcia i ho ha fet amb discreció. La seva humilitat ha estat una barrera per copsar la seva vàlua en un món d'exposició mediàtica aclaparadora. Era una persona que de vegades feia com si dubtés perquè l'interessava molt saber el teu pensament, però tenia una capacitat important de síntesi i sobre tot de trobar punts de trobada amb els adversaris.

En Joan et podia trucar per comentar-te un article o per demanar-te el teu parer sobre quelcom que tenia pensat escriure amb una senzillesa tan immensa com la profunditat del seu pensament. Li agradava compartir i el consens, dues virtuts que marcaven molt la seva manera de ser i també molt pròpia dels polítics de la Transició i que malauradament fa temps que s'han perdut. Entenia la política com una ètica de servei a les persones i al país. Segurament per això l'humanisme personalista el va fascinar tant perquè més que una filosofia és una guia en què es posa la persona en el centre.

Per cloure, hi ha dues frases d'Emmanuel Mounier que em sembla que comprimeixen perfectament el Joan Paredes persona i polític. Diu Mounier: “Només posseïm allò que podem donar, allò que no podem donar ens posseeix.” En Joan ens va poder donar molt. I “una veritat dividida en dues no fa dues veritats; sinó dos errors”. I tots els que hem conegut en Joan sabem que era una persona que sempre va tenir una sola veritat que comprenia l'ètica i el servei.