Tribuna
La museística i Waterloo
El destí d'Europa va canviar el 18 de juny de 1815 als camps de Waterloo, a mitja hora en cotxe del centre de la capital comunitària, Brussel·les, on segons quines decisions –critiquen els més escèptics– són preses de forma tant o més directiva que les que prenia l'emperador francès, caigut definitivament en desgràcia després d'aquesta batalla. Waterloo és avui un poble benestant de la Valònia on, m'explica el meu acompanyant Quentin, “hi viuen més d'un grapat de funcionaris europeus” que s'escapen del tragí de la capital belga, “que es fa més còmode desplaçant-te amb metro que havent de lidiar amb el trànsit del centre de la ciutat”. Però la vila també ha esdevingut un referent en la història militar europea com a enclavament de la batalla que va destronar Napoleó, després de retornar del seu exili a l'illa d'Elba.
El dia es desperta amb una pluja fina que no va parar en cap moment, teixint una espècie de cortina que et refrega l'espatlla i t'acaba humitejant la roba i el cabell. Els més intel·ligents deixen els paraigües al cotxe, perquè un simple barret d'ala ampla serveix per vestir-se d'acord amb la grisor del cel i recórrer amb comoditat els indrets més crucials d'aquesta massacre: el darrer quarter general de Bonaparte, la masia de Hougoumont –últim reducte contemporani on encara es pot apreciar la barbaritat del moment– i la magnificència dels camps de la mort, ara verds per l'herba tendra, als peus de la Butte du Lion, monticle que marca la primera línia d'infanteria anglesa, per darrera de la qual hi havia el centre de comandament del duc de Wellington, Arthur Wellesly.
El perfecte maridatge entre l'audiovisual i la informàtica ha permès que, avui en dia, el visitant gaudeixi d'una experiència gairebé real, commovedora, dins dels dos centres d'interpretació que s'han inaugurat recentment, amb motiu del bicentenari: el Memorial 1815 per sota del camp de batalla, a la Butte du Lion, i a la masia d'Hougoumont, tots dos connectats per autocar. En aquesta societat multipantalla, de l'entreteniment, la museística ha posat la interactivitat com a base per construir l'experiència del visitant: pantalles interactives, quadres animats i amb el suport d'audioguia per als més neòfits de la pintura... Després de repassar la història de la Revolució Francesa i les grans batalles precedents, a Waterloo, la tecnologia 3D possibilita que els més atrevits es posin al centre de les càrregues de cavalleria dels Scots Greys britànics i els cuirassers francesos, davant la baioneta de la infanteria o sentir a l'orella el tro de la grande batterie. Un mapping curosament treballat sobre tres plafons mòbils i en relleu, dins d'un dels coberts d'Hougoumont, permet recrear un dels episodis essencials de la batalla i percebre la sang calenta que raja de les perforacions de les baionetes a flor de pell. Hiperrealisme en estat pur.
Wellington ho tenia clar: defensar la posició d'aquesta antiga masia fortificada, entre les línies del dos exèrcits, era de vital importància. Uns 7.500 soldats aliats, entre tropes del Regiment Hannoverià, del Regiment Ducal de Nassau i de la guàrdia britànica van defensar la posició i el bosc que la rodejava, ara ja molt menys espès. Diverses plaques commemoratives recorden cada un dels episodis de la primera ofensiva, que va deixar un dels moments més místics de la batalla: quan les flames que consumien la masia i la seva capella mai van arribar a cremar el crucifix de fusta del segle XVI que hi havia penjat. Un miracle segons la gent de l'època.
El blau grisós del cel que cobreix la casa, i amb la calma d'un dia d'hivern sense turistes, evoca la tensa espera dels soldats abans de l'atac, talment com la imatge apagada i de solitud d'aquell jove timbaler francès, assentat al camp de batalla, que serveix de pròleg i epíleg del film de Gérard Corbiau –director, entre d'altres, de Le maître de musique (1987) o Farinelli (1994)– que recrea l'efemèride en una pantalla panoràmica de 180 graus al centre d'interpretació.
En un moment en què s'aferra a Europa un cert euroescepticisme que posa en dubte els fonaments dels propis tractats comunitaris –evitar el Brexit és un dels reptes més importants que ha travessat el projecte europeu–, Bèlgica ha dotat l'esplanada de Waterloo de la millor eina per comprendre per què es fa necessari enfortir els vincles d'amistat entre els qui fa dos-cents anys feien diplomàcia sobre el camp de batalla. Avui, la vila ha posat la tecnologia al servei de la història, història al servei de la memòria col·lectiva de l'Europa que tots hauríem de construir.