Temps de prudència

Gairebé han transcorregut dos mesos des de les últimes eleccions generals, i l'espectacle d'irresponsabilitat que estan brindant els partits convocats pel resultat a protagonitzar la formació del futur govern és d'una obscenitat insuportable, a causa de la seva manifesta voluntat d'anteposar els seus respectius interessos partidaris per sobre dels interessos generals dels ciutadans, amb el pretext que serveixen així els interessos nacionals. Una afirmació que cada dia que passa és vista amb més escepticisme per bona part de la ciutadania, en especial per aquella que ha suportat gairebé en exclusiva els costos de la crisi. Si s'afegeix a això una desigualtat creixent i una corrupció en auge, es corre un greu risc que una part de la societat se senti exclosa i aposti per una opció liquidacionista del sistema.

No ha succeït així a Espanya en les darreres eleccions. La protesta s'ha canalitzat a través de dos nous partits –Podem i Ciutadans–, que han ferit de mort el “turnisme” vigent fins ara i han assestat un dur cop al “caciquisme orgànic” encarnat per un partit hegemònic a cada comunitat autònoma. Aquest nou mapa polític no ha de ser vist com un problema sinó com una manifestació de vitalitat del nostre sistema democràtic, que encara sembla disposar de forces suficients per regenerar-se. Això amb independència de la gestió que facin del seu èxit les cúpules dirigents d'ambdues formacions, temptada l'una per un càlcul equidistant bonista de curt recorregut, i procliu l'altra a barrejar una pretesa superioritat moral progressista amb l'arrogància intel·lectual característica del pitjor estil universitari.

Ara bé, sense oblidar les arrelades institucions, recursos no menyspreables i raonables expectatives amb què compta Espanya, els seus problemes són molts i greus: un atur insuportable, un deute exterior desbocat, una corrupció creixent, una estructura territorial qüestionada i una forta erosió de l'Estat com a sistema jurídic, que provoca inseguretat. Davant aquesta situació, Espanya no pot permetre's una vacança indefinida del poder executiu en mans d'un govern en funcions. Els polítics han d'emprendre amb urgència la tasca de formar govern, concertant les aliances que siguin necessàries. Per tant, cal tornar a les coses. Cal redactar programes. Cal parlar amb esperit de concòrdia, amb voluntat de pacte i amb predisposició transaccional. Cal cedir. Cal buscar un arranjament. I cal fer-ho sense utilitzar com a barrera les grans paraules, els grans amors, els grans ideals… i les grans mentides.

Sobren les murrieries tàctiques elusives en espera del fracàs de l'altre per postular-se un mateix. Sobren les exclusions apriorístiques de tota mena, sigui quina sigui la raó en què pretenguin justificar-se. Sobra qualsevol presa de posició arrogant i prematura, que més sembla buscar el fracàs que cercar una solució. Tant és així, que comença a estendre's la convicció que un parell de forces polítiques de diferent signe han apostat ja de forma irreversible per provocar una nova convocatòria electoral. Però, tal com adverteixen els analistes, unes eleccions anticipades no aclaririen el panorama polític ni, per tant, facilitarien la formació de nou govern. Els últims sondejos així ho acrediten.

Per a la democràcia espanyola, ha arribat l'hora de la veritat: aquella en què es veurà si té capacitat per regenerar-se o bé s'agostejarà per la impotència i el sentit patrimonial del poder d'uns; pel sectarisme, la supèrbia i la precipitació d'altres; i per la imprudència de tots. La prudència passa avui per garantir la governabilitat d'Espanya, afrontar els grans problemes enunciats, emprendre les reformes precises i recuperar el control i la transparència que dificultin la corrupció.

Per això els ciutadans han de seguir amb molta i puntual atenció l'evolució dels esdeveniments, per saber quins partits han actuat en funció exclusiva de la lluita pel poder i castigar-los en les properes eleccions, si és que aquestes arriben lamentablement a celebrar-se.