La sortida (i 2)

El 9 de gener vaig publicar en aquest diari un article amb aquest mateix títol. La tesi: no hi ha una majoria suficient per governar de dretes, PP+C's, ni d'esquerres, PSOE+Podem. La dificultat d'una coalició de PP i PSOE té l'origen en la desconfiança del PSOE respecte del PP vista la política seguida per aquest els darrers quatre anys i l'alt risc de desgast del PSOE si dels acords entre ambdós n'abusa en el seu desplegament el partit majoritari, el PP. No hi ha, per tant, més alternativa que un pacte de legislatura a on s'acordi el programa i governin un o més partits en minoria sabent que l'incompliment del pactat significa el relleu del govern.

Vista la situació, el programa de govern ha de ser més social que polític per millorar les condicions de vida dels més desafavorits, deixant per a un moment millor reformes constitucionals i altres grans pactes d'estat per als quals no hi ha voluntat ni entorn favorable. Reformar la Constitució definint un nou pacte territorial sense la participació dels nacionalistes, ERC, Convergència i PNB, és una pèrdua de temps. Però aquesta col·laboració i pacte és ara impossible, ni ho volen els grans partits de l'Estat per no ser acusats de pactar “amb els que volen trencar Espanya”, ni ho volen els nacionalistes perquè no se'n fien.

La perspectiva d'un mes confirma la teoria: tot segueix allà mateix. Els partits afirmen que els importa el programa i no qui mana, però els fets confirmen el contrari del que diuen les paraules. Pocs, per no dir ningú, han parlat de programes i accions de govern i alguns fins i tot han fet propostes de repartiment de ministeris...

El PP ha constatat que malgrat ser el partit més votat ningú vol formar coalició amb ell i el PSOE ha hagut de reconèixer que el pacte al qual potencialment arribi s'haurà de consultar a la militància vista l'oposició interna del partit al pacte d'esquerres... Una filigrana de quasi impossible realització. El secretari general té un front extern difícil, aconseguir el pacte, i un front intern no menys difícil, que l'hi aprovin. Hi ha una regla elemental de l'estadística: les dificultats no se sumen, sinó que es multipliquen. És improbable que se'n surti, prova una solució que si no l'aconsegueix significarà el seu final polític al congrés del maig. Els seus enemics interns s'han assegurat de col·locar les eleccions primàries de manera perversament oportuna...

Les incompatibilitats són palmàries i s'anuncien de manera rotunda i reiterada. El PP no votarà cap candidat que no sigui el seu. El PSOE no vol una coalició amb Podem per la seva defensa del referèndum a Catalunya. C's no vol una coalició amb el PP, els nous casos de corrupció els han portat a excloure'ls com a aliats... Ningú excepte Podem vol pactar amb els nacionalistes de Catalunya, en això hi ha total unanimitat. L'única coalició que s'albira és PSOE i C's, que sumen igual que el PP...

La conclusió és que es confirma el que ja se sabia: sense pacte de legislatura no és possible fer un govern, però això requereix que els continguts i programes passin a davant de les persones i malgrat les paraules aquesta no és la realitat dels fets.

Quin és el problema perquè l'esquerra permeti al PP, sense Rajoy com a mostra de renovació ètica (corrupció) i política, i C's que governin amb un pacte de legislatura que incorpori les urgències socials més grans que la ciutadania reivindica i que inclou prioritàriament el PSOE en el seu programa de govern? (reforma laboral, nou repartiment de dèficit entre govern central i comunitats autònomes per permetre millores en polítiques socials, polítiques actives contra l'atur, lluita específica i vigorosa contra la pobresa extrema, més pressupost per a R+D, etc.).

És improbable que passi i això portarà a unes noves eleccions en les quals els partits extrems, PP i Podem, guanyaran suport en detriment dels més centrats, PSOE i C's. Té absoluta lògica, la impossibilitat demostrada de pactar extrema les posicions... mal assumpte especialment perquè en pateix l'atractiu d'un país que el necessita amb urgència per aconseguir adhesions i interès per aquelles comunitats en les quals la secessió creix. Se segueix una trajectòria exactament contrària a la necessària.

La tolerància, l'acceptació que la veritat no és absoluta, preferir perdre part del que es vol per aconseguir la resta és un plantejament positiu; la intransigència, el tot o res, la desqualificació de la contrapart és un plantejament negatiu, des d'aquesta posició és impossible construir però és també cert que tothom té dret a equivocar-se i que l'error sempre precedeix l'encert.