Sóc vell

De molts anys abans en vaig tenir un senyal que fou quan vaig haver de deixar de jugar a futbol perquè la pilota ja corria més que jo.

Els records se m'amunteguen fent una pila de rocs deixats ací i allà. El més antic és la neu al jardí de cal Monset. Vaig estar de molta sort amb els pares, vaig ser feliç a col·legi, em va tocar de ple el tràngol de la guerra i no vull parlar-ne perquè no vull fer escarafalls, vaig ser feliç a Matadepera tant que vaig ser capaç de tirar per capellà.

Alto les seques. Ficat a la clerical·la em vaig trobar titllat pel bisbe que jo no tinc “eixa cosa, eixa cosa que dóna la formació del seminari”. No me la vaig empassar i vaig dir que gràcies a Déu. Entre la clerical·la hi tinc bells i estimats amics, però no puc arribar a desitjar que m'entenguin.

No me'n vanto. He estat una casa sense pany a la porta i he trobat la pau, la companyia i l'amistat allà on el capellà l'ha de trobar. En la gent. En la solitud dels anys, la vida del vell és una llarga i ampla plana que s'escorre davant teu i que es perd en la infinitud.

Déu, la seva colla i sobretot la seva Mare se't fan propers. Més que d'altra cosa se't fan repòs, t'hi adorms com mai. Passes estones de vergonya confessant-te que has estat un imbècil i en passes de pau confessant-te que Déu t'ha posseït.

No sabeu pas amb quina tendresa et mires la quitxalla, amb quina mena de temença amistosa veus la gent jove i tens la gràcia de patir amb els que se separen i fan el ximple.

Tot sigui en nom de Déu.