Ocurrències

Chesterton va definir la democràcia com la dictadura de les estadístiques. I no li faltava pas part de raó. En qualsevol programa de televisió, hi ha una franja a baix plena de percentatges sobre qualsevol qüestió. A partir d'una abstracció com els números, ens expliquen quants pederastes hi ha per comarca, si tal o tal altre hauria de ser expulsat de no sé on i quants anys, mesos i dies feia que no nevava a tal lloc. Ara que els falten números per explicar el que passa, han entrat en el terreny, igual d'abstracte, de les ocurrències. Així veiem, com tan bé sintetitzava un dibuix d'El Periódico, que la justícia triga vint anys per descobrir que a València hi havia corrupció i menys d'una hora per engarjolar dos titellaires, que encara deuen pensar: “Què collons hem fet?”; que el fet que una diputada doni de mamar al Congrés mereixi portades; que hagi de dimitir algú per haver fet treure una làpida del memorial feixista, o que Alfonso Rus i la seva dona semblin dos figurants d'una de les genials astracanades d'en Berlanga. Resulta curiós que, anant tan mal dades, s'opti directament per les ocurrències per substituir la manca d'idees, la ineficàcia dels números davant la realitat i, fins i tot, el sentit comú (també conegut com a seny). Mentrestant, les coses segueixen el seu curs i no es fa esment a qüestions com l'estranya coincidència que a Barcelona es produeix algun incident curiós (robatori de coure, l'incendi dels túnels) just abans de les negociacions amb el govern espanyol per la cessió dels trens. I amb això no voldria pas fer pensar en qualsevol escena d'El Padrino, però la coincidència no deixa de ser curiosa. Com a mínim, penso que hauria de tenir més ressò que l'esmòquing d'en Pablo Iglesias, el pentinat amb rastes de no recordo quin diputat, la distribució de taules (escons, també se'n diu pomposament) o les partides del Candy d'una veterana avorrida. I el pitjor de tot és que les ocurrències també es fan lloc en la il·lusió de tenir un país propi. Com aquella d'un regidor que va proposar deixar sense sou els funcionaris que no fossin clarament independentistes. Si les idees són fruit de la reflexió i els números, del càlcul, les ocurrències solen ser fruit de la ignorància. I, francament, la situació política cada vegada em fa pensar més en un congrés de ximples de poble com aquells d'una pel·lícula de Woody Allen.