Les campanades

Una de les cases pairals dels molts tarragonins catalans dits Marca, descendents d'aquells que defensaren les partions frontereres de la Marca Hispànica de les escomeses de Carlemany, i l'afegit de noblesa –de la– al cognom dels quals ha desaparegut en els registres portats per ineptes, es troba a la Canonja, un poblet de 1.400 ànimes als anys cinquanta i amb 18.000 de mal comptades a finals del segle passat. Perquè la ciutat de Tarragona, capital de la indústria petroquímica, no sofrís la contaminació –aires putrefactes, olors pestilents, fums i més fums, sorolls de tota mena, nits enllumenades per la crema de gasos, i més–, expropià a traïció el poble de la Canonja i hi instal·là la petroquímica. Tarragona, allunyada de 5 a 8 quilòmetres, contempla l'assassinat. Ho dic perquè ja no hi queden canongins. Ara, democràticament, han retornat l'entitat al poble i Tarragona s'ha quedat amb el barri dels immigrants, Bonavista –tretze o catorze mil–, deixant una població de 4.000 ànimes a la Canonja, de les quals un miler són oriünds i tres mil, tècnics de la petroquímica.

No en queda res, del meu poble. Moltes cases resten tancades. Les entitats culturals plegaren fa temps. Els cafès tancaren. El terme que no resta ocupat està venut a la indústria. Com que la majoria de canongins eren propietaris, han venut casa i terres i viuen a Salou, Cambrils i altres. L'última vegada que vaig anar-hi, vaig recórrer durant una hora i mitja el poble i no vaig poder saludar ni un conegut. Quina desgràcia! Els meus cunyats i nebots em digueren: “David, d'aquella Canonja que tant estimaves, no en queda res. Bé. Sí, queda quelcom: les campanades horàries, el toc d'anar a missa primera, enterraments i, el millor, els repics dels dies anteriors de Festa Major, Nadal i Pasqua. Les cinquanta campanades anunciant als pagesos l'hora de dinar i la de tornar ja no sonen: no en queda ni un. “Reconforta sentir les campanes”, diuen els escopetejats canongins.

Aquest llarg pròleg és sols per conèixer una situació, la de –diuen ells– les campanes que reconforten, i comparar-ho amb el que s'ha dit i escrit aquests dies a Girona. Com és possible dir que les campanades de la catedral desvetllin, molestin i, fins i tot, despertin? Hi ha res més bonic, en una nit d'estiu, desvetllats per qui-sap-la, que sortir a la terrassa i oir les campanades horàries de la catedral? Un formigueig d'emoció recorre la pell. És Girona que parla als gironins amb el seu idioma etern: les campanades. D'alegria per un bateig, o bé una boda. De comiat, d'un cansat que se'n va. D'avís horari, perquè el temps viatja ràpid i no torna. I per què no: per dir a qui sàpiga escoltar: “Aquí hi ha un poble viu a qui el cor batega. Les campanades són els batecs de la pètria, noble, antiga, i aimada Girona.” Que ningú s'atreveixi a tallar els sospirs de les campanes gironines. Elles, a cop de batall, són missatgeres perennes d'una història no oblidada. Deixeu-les fer!