El plor de la revolta dels somriures

La vida pot arribar a ser extraordinària i apassionant. I alhora colpidora i tràgicament injusta. Sovint som immunes a la tragèdia perquè vivim envoltats de successos descoratjadors que obviem, tothora que atenem el nostre entorn més immediat mentre ens aferrem a les nostres vides i procurem pel benestar dels nostres, sobretot dels que ens són més a prop, començant per la família. Excepte quan et toca de prop l'infortuni i és aleshores que interioritzes la tragèdia. Només hi ha una cosa segura en les nostres vides, que ens iguala per dalt i per baix, a la dreta i a l'esquerra, i és que el nostre recorregut vital té un inici i un final. Però quan aquest final arriba de cop, sense avisar, és quan ens impacta, quan ens deixa glaçats o abatuts.

Dèiem que procurar-se la felicitat a un mateix o als nostres familiars i amics és normal, ordinari, tot i que no per això menys important i necessari. Però és quan procurem pel bé comú que fem quelcom d'extraordinari, en el sentit que posem la nostra determinació en favor d'una causa universal que transcendeix el nostre espai vital. Aquesta causa, en el cas de la Muriel Casals, és la de Catalunya, que també és la causa de la llibertat i la justícia, d'un futur més pròsper i de plenitud per a tots. La causa de la Muriel és també la nostra causa i és això el que ens agermanava més enllà de tradicions polítiques o els nostres particulars orígens, trajectòria o generació. La Muriel era part indissociable d'aquesta comunitat heterodoxa i transversal que és Junts pel Sí, una coalició que és extraordinària en si mateixa i que tenia en Muriel Casals una de les seves integrants destacades, dins una família de candidats que han arribat a formar més de cent mil persones, que aviat és dit. Catalunya, que és una nació modesta en el conjunt de la humanitat, ha protagonitzat episodis gegantins a escala mundial, com aquesta candidatura multitudinària que era el fruit d'aquestes mobilitzacions massives que han brillat amb llum pròpia a Europa i al món sencer. La Muriel era una dona amb una trajectòria de llarg recorregut que en aquests darrers anys s'havia significat per estar al capdavant d'Òmnium Cultural i per haver esdevingut una de les icones d'aquesta revolta cívica dels somriures, somriures que avui s'han esvaït per un moment, només un instant. No ens podem permetre el luxe d'acomiadar una persona així abatuts, ni ostatges del desànim. Perquè ni ella ho voldria ni és l'homenatge que tots li volem fer. No seria just deixar només llàgrimes de comiat. El que ens cal, el que ella es mereix en definitiva, és un immens somriure, tendre, dolç i entusiasta alhora, ple d'esperança i joia, sabedors que ens ha acompanyat fins aquí, que hi hem compartit episodis i jornades memorables, que junts hem fet història. I que no ens aturarem, que res no ens aturarà, que seguirem endavant lleials a un mandat, que farem reeixir els anhels de tanta gent, també els seus, que són els nostres.

Aquesta petita comunitat tan plural que som els 62 diputats de Junts pel Sí avui estem de dol, del primer a l'últim, i, per extensió, els 72 diputats independentistes del Parlament i, per ser justos, tots els amants de la llibertat i la justícia d'aquesta cambra i del conjunt del país, tots els que creuen en la fraternitat i tota la gent de bona voluntat. És un dol serè que demà mateix transformarem en energia i un renovat impuls en el camí de la independència, que sens dubte és el millor tribut a la seva memòria.  Descansa en pau, Muriel. Una enorme abraçada a tota la família i
a tot un país que sap que eres dels seus, dels nostres, i que amb el teu exemple militant has posat una mica més a prop de la llibertat. Cap dels esforços haurà estat en va; cap dels anhels, menys fort. I com la llavor que ens acompanyarà sempre, el teu record perviurà entre tots nosaltres com un present i un estímul per a quan dubtem o ens sentim més febles. Viuràs amb nosaltres i entre tots culminarem la gran empresa de la qual tu has estat protagonista destacada, coratjosa i entusiasta: la República Catalana!