El zel de la mare nostra

Trobo que és una llàstima que el regidor del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, es perdés la representació de la Missa pagesa que es va fer el 2012 al Barcelona Poesia, el festival que organitza l'Ajuntament de la ciutat. El 2012 els barcelonins que s'hi van acostar van poder escoltar els versos estripats, incisius i de santa hòstia de Dolors Miquel. El 2006 va sortir aquest llibre on hi ha el poema que va ofendre el regidor que era convidat a l'acte institucional dels premis Ciutat de Barcelona. El volum va ser guardonat amb el premi Gabriel Ferrater de poesia, un dels més destacats en llengua catalana.

Miquel és una de les grans recitadores del país, de les més contundents i sorprenents, que ha portat els seus poemes arreu. Per tot plegat, l'esceneta de fer-se l'ofès i marxar dels premis Ciutat de Barcelona, quan la va sentir recitar Mare nostra, un cant a la dona i la maternitat (“mare nostra que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony...”), va resultar extravagant, increïble i extemporani. Però què pensa, que tot ha d'anar pel carril únic –el seu– com si encara visquéssim a l'època del rei Pepet? El seu germà, el ministre de l'Interior, membre de l'Opus Dei, que en una entrevista va declarar que tenia un àngel de la guarda, en Marcelo, que l'ajudava a aparcar, hi va posar el colofó. Per si a algú li va quedar recança, va afegir que aquests versos podien estar punits pel Codi Penal. Ser devot de santa Teresa de Jesús no hauria de voler dir creure que no hem deixat enrere l'època a la qual va pertànyer.

Hi ha una gran onada d'allò políticament correcte que, de forma paradoxal, agermana l'extrema dreta amb una determinada esquerra refistolada i d'aparador buit. L'onada sectària i reaccionària, disfressada com vulguin, comença a no tenir fronteres i a voler-les posar a qualsevol indici de pensament propi i no gregari. Davant de tots els possibles ofesos del món, sembla que calgui demanar permís fins i tot abans de començar, per si de cas.