Tirania legal

Tal com diu Gerard Piqué, “ara mateix” som espanyols. Que l'adverbi no és gratuït ho sabia Franco al llit de mort, quan va demanar-li al príncep Juan Carlos només una cosa: que “preservés” la unitat d'Espanya. Sabia de la insuportable lleugeresa del primer dels dotze Principios del Movimiento, que resava: “España es una unidad de destino en lo universal”. I sap ara l'hereu de torn del Caudillo, que el principi fonamental que proclama “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” en l'article 2 de la Constitució, pactada entre franquistes i protodemòcrates, és en el fons el mateix. Negre sobre blanc, una llei emmascarant –o, si ho prefereixen, emmordassant– la realitat i la seva naturalesa mutant. Un escenari, pel que es veu aquests dies, propici per perseguir la teva llibertat d'expressió si ets titellaire i critiques els poders fàctics de l'Estat utilitzant els noms de grups terroristes; on et poden amenaçar amb el Codi Penal per haver reivindicat el dret de la dona a l'avortament i a decidir sobre el seu propi cos fent una utilització retòrica del parenostre; on l'Audiencia Nacional et pot acusar d'injúries al rei i als símbols d'Espanya per la xiulada de l'última final de copa. Un escenari, aquesta Espanya, on el govern espanyol pot conculcar impunement els teus drets lingüístics si ets un dels 900 nous advocats catalans que només poden fer l'examen d'accés a l'advocacia en castellà; un escenari on una responsable política es pot vantar públicament d'haver impedit que al Parlament d'Astúries es parli l'asturià o, dit amb les seves paraules, d'haver “aconseguit que el castellà sigui l'única llengua al Parlament asturià”. Quin escenari és aquest on pot passar això i molt més, però on en canvi no és possible jutjar els crims dels franquistes, perquè la llei de lleis juntament amb la llei d'amnistia de 1977 actuen de facto com una llei de punt final. Sí, efectivament, encara ho som, d'espanyols, però tampoc aquí l'adverbi és gratuït. Perquè aquest escenari ja no és el de milions de catalans i cada cop més. I aquesta és la realitat mutant que temia Franco i temen els seus continuadors.