El senyor de cada dia

Un dels poemes més cèlebres de Josep Carner és el titulat Bèlgica, que en el volum Poesia (1957) forma part de la secció “Absència”. Comença així: “Si fossin el meu fat les terres estrangeres, / m'agradaria fer-me vell en un país / on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, / i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres / guarnides d'arços, d'oms i de pereres; / viure quiet, no mai assenyalat.” Els dos últims versos del poema podria semblar que neguen el darrer que he transcrit —“viure quiet, no mai assenyalat”—, perquè fan així: “De mi dirien nens amb molles a la mà: / —És el senyor de cada dia.” Deixant a banda que avui dia segurament el fet de donar pa engrunat a ànecs i peixos deu estar prohibit i fins severament penat, aquest assenyalament infantil no subratlla sinó el desig d'un viure incògnit, indiferenciat respecte a la resta d'habitants d'una comunitat. La d'una ciutat, això sí, civilitzada, culta: “on tothom s'entendrís de música i pintures”; ben equipada —per exemple, amb un “mercat de renom, / amb botí de la mar, amb presents de la terra”—; i, finalment, justa: “amb molt de tot per a tothom”.

Per mitjà d'aquest poema memorable, Carner expressa un desig: passar la vellesa en un lloc que valgui la pena, on puguis viure inadvertit. (No és gens capritxós que els únics que el puguin recordar —sense saber-ne res, ni el nom— siguin, justament, els nens que, en un parc, tiren molles de pa als peixos.)

Cada matí a les set saludo l'home que ha obert una estona abans la seva llibreria, i que comença a distribuir piles de diaris que uns nois estan a punt de repartir per la vila. Encén un cigarret, i fa anar el fum amunt, com dient: “M'espera un dia llarg, prenguem-nos-ho amb calma.” Després, ja a la cafeteria, intercanvio quatre paraules amb un altre client, que sempre té alguna cosa pertinent a dir sobre l'actualitat o sobre qualsevol altre aspecte intemporal de la vida. Fins a l'hora d'entrar a la feina, hauré dit bon dia a una dona que escombra el carrer amb aire sorrut i a un jove que es desplaça damunt un monopatí, i amb qui cada dia coincideixo a la mateixa altura de carrer. Més tard, faig petar la xerrada —molt breu, com els minuts de recordança dels morts— amb l'amo del forn on esmorzo, flequer d'ofici, i amb una dona vella que sempre pren un cafè amb llet i que, com els nens de Carner, té molles a la mà (molles de magdalena que ella està a punt de fer nevar sobre la tassa). Si ara, Déu no ho vulgui, cap d'ells faltés, en notaria molt el buit, l'absència. Potser no d'entrada, en algun cas. Potser ho certificaria al cap d'uns quants dies... I llavors podria dir, seguint el Príncep, canviant-li només el temps verbal (i ampliant-ne el gènere): “Era el senyor —o la senyora— de cada dia.”