L'Espanya de la trinxera

Alguns analistes inquiets comencen a alertar que l'Espanya del 16 ha tornat a la del 36. Del segle passat, no cal dir-ho. El futur sempre és un concepte estrambòtic entre espanyols. Avisen, aquests senyors de bona fe, que la dreta i l'esquerra espanyoles, a diferència de les europees, són incapaces d'arribar a acords constructius, perquè l'àcid les corroeix i les separa. Això és així, però, si fos només això, algun pam haurien avançat. Perquè la corrosió política a Espanya no es limita ni s'acontenta amb els dos fronts ideològics habituals en la història recent del planeta. També hi ha els vespers interns. Aquests dies, abans de la primera sessió d'investidura del 2 de març, les denominades forces d'“esquerra” intenten aclarir-se entre ells. Hi ha el PSOE –que es pensa que mana–, Ciutadans –que té tant d'esquerra com la CEDA–, Podemos, Compromís, Marea, Izquierda Unida... Tots ells es miren amb una desconfiança infinita a l'hora de fer pinya. Qualsevol observador una mica competent, vist el que hem vist, ha arribat a la conclusió que el PSOE i Podemos tenen com a horitzó immediat les pròximes eleccions, perquè són incapaços de lligar res. La pretensió és il·lògica. Unes eleccions podrien deixar l'aritmètica parlamentària actual poc o molt igual. I caldria tornar a començar. Els analistes s'equivoquen, l'esquerra dels trenta va fer l'Aliança i el Front Popular. Es van barallar per l'hegemonia a partir del 36. La d'ara, ni Front ni Aliança. No necessiten cap guerra per barallar-se.