Queralt

Enguany fa cent anys de la coronació de la Mare de Déu de Queralt, d'aquest centenar me'n toquen trenta-cinc. Ves que descabdello records. El bisbe Tarancón em ventava fora de superior del seminari amb aquestes raons tan ben raonades: “A vostè, li falta eixa cosa, eixa cosa que dóna la formació del seminari.” No vaig gastar-li embuts: “Senyor Bisbe, en dono gràcies a Déu.” Aquesta dita m'ha quedat tan ben sabuda que explica els trencacolls i vitricolls de la meva vida.

La gent m' entén per un general, em costa molt que els capellans m'entenguin, sense cap mala voluntat per la seva banda ni per la meva. Però sense aquesta tocata i fuga farien de molt mal entendre aquestes ratlles.

Ja em teniu a Queralt. Hi vaig ser feliç, qui no ho és a Queralt rebegut pels amples espais enllà i ençà i una mena de suavitat de l'atmosfera que no he trobat enlloc més. Des de la muntanya aprens a parlar amb els arbres i endevines com canten els ocells i els sents tremolar quan l'àliga passa al matí. Endemés Queralt és un contrast entre espais sense límits del solell i les ombres entotsolades de l'obaga. En dono gràcies a Déu de poder-ho dir. No puc parlar de la intimitat i la bellesa d'aquell món, se't fiquen a dintre i tens una pau que no s'explica més que pensant en la Mare de Déu i en l'oreneta de pau que vola des d'aquell cim. Allà dalt, sota la planta de la Mare de Déu, vaig tenir una casa sense pany a la porta. Hi rebia qui fos. Tot d'una me'n van treure. Gósol m'esperava.