Que se'n vagin

Benvolgut lector, ¿vostè tindria com a soci algú que li fa xantatge, el discrimina, té condicions especials, exigeix no ser inclòs en els acords col·lectius, veta tota ingerència en els seus assumptes, té el poder de bloquejar qualsevol decisió que no li convingui, amenaça amb la seva actitud de trencar el club, i que, a més a més, paga amb moneda pròpia? Imagino que no. Doncs bé, vostè és soci d'algú així, com a ciutadà, i contribuent, de la Unió Europea. Aquest soci es diu Gran Bretanya. El ministre de Finances, George Osborne, potser parent dels seus coreligionaris andalusos, i potser després de provar el seu conyac, ha dit: “Obtenim el millor dels dos mons: tenim accés al mercat únic per als nostres negocis, però sense els costos.” Heus aquí, per tant, el que queda clar de l'interès britànic per la UE: el negoci. Aquesta gent, que ha vist el seu país ple de ciutadans de la Commonwealth, ara no vol deixar anar una lliura per a ciutadans de la UE. Ja sabem que els anglesos són els pares de l'empirisme filosòfic, de l'industrialisme maquinista, de la classe obrera, de la democràcia parlamentària, del vot femení, del liberalisme i del neoliberalisme econòmic, del teatre musical, i un llarg etcètera, però són, sobretot, els pares del capitalisme salvatge i, com s'ha vist a les colònies, d'un comprovat classisme (que exerceixen també entre ells), i d'un no menys soterrat racisme. La seva joia, la City de Londres, i les seves agències de rating són, sense eufemismes, la cova d'Alí Babà, i de tot plegat, de la seva societat educadament (o no) egoista i classista, n'estan molt satisfets, igual com estan satisfets de la cervesa calenta, i d'haver de tancar els bars a una hora determinada per evitar que el poble acabi begut al final del dia. En són molt lliures.

Però Europa no pot ser això, no ha de ser això. L'espectacle de la negociació servil dels estats de la unió amb George Cameron, accedint a rebaixar i trencar els ideals dels fundadors de la CEE, i ara UE, revela fins a quin punt l'entramat purament materialista i financer domina el cor d'Europa, i amb Europa, la resta del planeta. Davant de tanta absència de fonament ètic de la convivència (que s'està reproduint sigil·losament per tots els països del nord, tant protestants com en la catòlica (?) Polònia), convindria fer dues coses, a saber: o bé llançar la tovallola, i tornar als estats nació armats fins a les dents, o bé dir als graciosos britànics que ja poden marxar, i refundar la UE a partir de l'eix francoalemany, amb Lisboa, Madrid, Barcelona, Roma i Atenes com a aurigues mediterranis. Crear una unió civil, econòmica i política moderna, humanista, i igualitària, en què la idea de la ciutadania estigui per sobre de tot, i en què l'economia depengui, sempre, de la supervisió parlamentària. Un lloc on la degradació materialista no ens empesti el nas parlant amb veu nasal, aguda, i prepotent, tal com es va adreçar Cameron als periodistes en entrar a les reunions de la UE. Demano la llibertat immediata per als britànics. Que se'n vagin. Els primers que ho necessiten són ells. Algun dia tornaran a trucar. Però de xantatge, cap.