Fer-se monja

Els que tenim una edat, en el sentit cronològic del terme (no necessàriament en el mental), fèiem servir molt més que ara l'expressió “si passa tal cosa, em faré monja” (o monjo, segons els gustos) per donar a entendre que la tal cosa a què fèiem referència era impossible que passés. Era la radicalitat màxima d'apostes del tipus “si el Barça guanya el triplet, em tallaré el bigoti” o promeses com ara “si guanyo les oposicions, aniré caminant a Montserrat”. Però quan deies “em faré monja si...”, era una aposta sobre segur. Perquè fer-se monja era l'últim que es podia plantejar qualsevol persona. Déu me'n guard!, dèiem.

Sempre hi ha el cas, però, de gent que va en direcció contrària. I no per això vol dir que estiguin equivocats. Ni de bon tros. És el cas de Dolores Hart. Ella, nascuda el 1938, va començar una prometedora carrera d'actriu a Hollywood i el 1957 va tenir un paper en la pel·lícula Loving you, protagonitzada per Elvis Presley. De fet, se la coneix com la primera noia que es va fer un petó a la gran pantalla amb el Rei del rock. A partir d'aquell moment, la seva carrera va anar en ascens. L'any següent ja va formar parella estel·lar amb Presley a King Creole, va continuar rodant pel·lícules i el 1961 va ser la protagonista de Clara d'Assís. El 1963 va coprotagonitzar amb Hugh O'Brian Come fly with me. I just després, tot i que havia començat a planificar el seu casament amb l'arquitecte Don Robinson, va decidir fer-se monja i ingressar a l'abadia benedictina Regina Laudis, de Bethlehem (Connecticut). Va acabar sent-ne abadessa i encara hi és, feliçment. De les poques vegades que n'ha sortit, una va ser un dia com ahir del 2012, per passar per la catifa vermella dels Oscar de Hollywood, amb motiu de la projecció del documental God is the bigger Elvis (Déu és el més gran Elvis), basat en la seva vida.

Dolores Hart és l'excepció que confirma la regla? Segurament. I encara més perquè no es va fer monja per una juguesca del tipus “si... em faré monja”, sinó perquè la va cridar una vocació superior a qualsevol altra cosa.

I tot això de què ve? Doncs que l'altre dia vaig sentir una persona que deia que es faria monja si Pedro Sánchez era capaç de formar govern a Espanya. Jo li vaig dir que prefereixo no dir-ho. Per dues raons. Una, perquè els espanyols són capaços de tot si del que es tracta és de preservar la sagrada unidad de la patria. I dues, perquè amb Madrid als catalans ja només ens cal fer-hi una cosa: negociar els termes de la secessió. Ni apostes ni res, doncs. I encara se me n'acudeix una tercera: en el cas que no poguéssim aconseguir la independència, segurament fer-se monja (o monjo) no seria la pitjor opció, i a molts se'ns despertaria una vocació similar a la de Dolores Hart.