Benvinguda nova política

Enmig d'aquesta engrescadora col·lisió tectònica entre la vella i la nova política n'hi ha que es retraten solets fingint suprema indignació davant una regidora que mostra els pits en una capella, davant una alcaldessa que gosa reunir-se amb un comitè de vaga o davant un partit que, en comptes de tirar pel dret, sotmet la seva política de pactes a la voluntat de la militància. Són els mateixos que després tenen pell morta amb els companys de partit que mostren davant del jutge no els pits sinó les vergonyes, o que designen a dit els manaires de les seves cúpules perquè deuen pensar que això de la democràcia interna sona a diagnòstic cancerigen que cal extirpar. Els mateixos que tanquen titellaires a la presó perquè hi veuen una amenaça intolerable contra els tendres infants i alhora permeten que els capellans pervertits continuïn posant la mà als calçotets dels escolans. Mentrestant, la ciutadania va prenent nota, sobretot els joves que són a punt de complir l'edat que els permeti anar a votar. Els han condemnat a fornir les llistes de l'atur, però no els poden foragitar també del mercat electoral. Ells són en realitat la nova política, que emergeix imparable i acomboia aquestes cares noves que es resisteixen a quedar relegades al galliner parlamentari. Els vots els han posat a primera fila i, des d'allà, sense cops de colze ni puntades al fetge –aquest esport tan arrelat a la vella política– estan demostrant que han tornat la coherència i el compromís. La vella política vol escampar la por presentant-los com a impulsors de convulses revolucions. Però no hi tenen res a fer, els apòstols del pànic, els joves polítics trepitgen fort i saben prou bé, tal com afirmava aquest cap de setmana en una entrevista l'escriptor portuguès Gonçalo Tavares, que: “Les revolucions perilloses no són les que pretenen canviar les injustícies de la vida, sinó les que volen canviar les persones perquè el desig, l'instint, la violència o la bondat són ben humans.”