Nova ficció

La història s'ocupa de determinar els fets que van ocórrer en el passat. La pseudohistòria tria només determinats fets que poden encaixar en una hipòtesi fantàstica preestablerta, i descarta tot el que no li interessa. Com a gènere literari, aquesta dóna molt més de si, perquè el seu límit és la imaginació i no la realitat, i els seus autors van de cara a barraca. Com ara Erich von Däniken, que veu la mà dels extraterrestres en qualsevol gran esdeveniment, o Lobsang Rampa, el del tercer ull, o Gérard de Sède, el del Priorat de Sió. I tot el rosari de rosacreus, maçons, templers i conjures secretes. A Catalunya, a redós del procés, també ha sorgit una plèiade de pseudohistoriadors, agrupats en la fundació Institut Nova Història, que divulguen la idea d'una magna conspiració castellana per ocultar al món que el descobriment d'Amèrica és obra de catalans, i que catalans eren autors com Cervantes, Garcilaso i Santa Teresa; fins i tot Leonardo da Vinci i el Cid Campeador. Sorprenentment, troben suport i apadrinament de polítics i d'entitats que, en general, hauríeu dit que estaven més ben informats; potser pensen que per acréixer l'autoestima dels catalans val més recórrer a la ficció que a dades contrastades. Perquè tot plegat és un munt de ximpleries, excepte potser en el cas del Cid, de qui diu la cançó de gesta: “Dios, qué buen vassallo, si oviesse buen señor!” Un vers que clarament fa referència al poble català, però que una conxorxa de filòlegs falsaris no vol que se sàpiga.