Coses que hem de millorar

En el moment de construir és quan més paleses es fan les coses que no funcionen prou bé i cal plantejar la seva millora o substitució. Aquí en comentaré unes quantes en raó al fet que em són més quotidianes, no per prioritàries o decisives necessàriament per al millor bé comú, que això sempre és opinable.

La Universitat. Continua en posicions gremials relativament poc adequades a l'entorn actual. Quan més començaven a interioritzar-se posicionaments a favor d'una major incardinació social per la banda més propera a les noves economies i a la creació de valor i de valors, observo en les estratègies prevalents un cert retrocés. És ver que hem viscut una etapa en què molts dels més llestos eren cooptats pels poders, que retribuïen complementàriament allò que el pressupost no podia. Això està tarant la independència de criteri que tant necessita una societat crítica i vigorosa, ja que de les opinions amb forta presència mediàtica autoalimentada, toca descomptar-ne, ara més que mai, el que es diu sabent qui els paga. Això és desafortunat, però també ho és avui la reacció: una certa superioritat intel·lectual, legitimada per la crisi viscuda, dels qui abominen del “mercat” i es reconeixen com a guardians de les essències. Després de fer dues passes cap endavant, em sembla que ara n'hem feta una cap endarrere.

La política industrial del país. La xarxa de fibra òptica a disposició de les nostres empreses és encara pitjor que la viària. I quan lluitem per millorar-la, les noves tecnologies comencen a migrar de les fibres a les ones. La connexió se sol donar com l'actiu que ens garantirà el futur de les pimes lliurement ubicades sobre el territori en el món global d'internet. Però a la vegada, observem que els dos agents clau, el propietari de les vies i el dels necessaris mitjans de pagament, integren les cadenes cap endavant i oligopolitzen el sector. Amazon o Google ho volen intermediar tot. Això pot convertir el proveïdor en esclau del subministrador, a preu rebentat, per molt connectat que aquest estigui. De fet, amb aquesta exposició global i amb costos logístics cada vegada més baixos, es posa més pressió sobre els productors per la via d'augmentar la competitivitat internacional.

Empresaris i sindicats. Ambdós cal que millorin la seva representativitat. Dels primers, es fa cada vegada més difícil identificar empresaris “de veritat” a les nostres organitzacions de Foment, Cercle o Círculo. Dels segons, fora del sector públic, el seu múscul és escàs i quan l'exhibeixen, suposa una clatellada ciutadana més que als comptes empresarials. El país necessita que els treballadors comprenguin que sense bona productivitat és difícil donar bons salaris en un món global. Basta mirar com remunten avui les xifres d'absentisme per a entendre que quelcom falla. I els empresaris han d'entendre que no poden guanyar ni 20 ni 10 ni 5 vegades més que la resta dels mortals, i més encara vist el que realment arrisquen alguns en les seves actuacions. La cohesió social obliga a la prudència. I qui sigui més agosarat que faci com els nostres universitaris: que emigri allà on algú els reconegui el seu major valor. Competitivitat, que ve de competència, de ser competent, sí; però aplicat a tothom.

El propi melic. La nostra autoavaluació en tant que país necessita també millorar. Els nous escenaris que ha obert el procés polític són certament complexos. Tenen incertesa no qualificable com a risc ja que no permeten instrumentar un càlcul de probabilitats objectivables en termes de passades experiències prou diàfanes. Però això no ens permet ser il·lusos des de les probabilitats subjectives, ni ser categòrics des del catastrofisme absurd. L'argument que diu que els mercats no descompten avui una possible nova situació política permet afermar-se tant des del fet que no la vegin factible com que si tal eventualitat passés, els ajustos serien suaus. Dir que la incertesa sobre la secessió buida el país d'iniciatives empresarials i fa caure el PIB (quan l'economia catalana creix com mai, tal com ho fan les exportacions i la recuperació de la inversió estrangera) és tan ridícul com configurar un escenari alternatiu de flors i violes i creure que als catalans ens esperen a Europa amb catifa vermella. Avui més que mai cal recuperar valoracions més ponderades.