L'ecologia a l'Ateneu

Veig que la junta de l'Ateneu –la històrica entitat cultural del carrer Canuda de Barcelona– convoca per avui eleccions a ponent de la secció d'ecologia i recursos naturals, la qual, junt amb altres seccions, forma part de la comissió de cultura d'aquesta entitat, que cada dia organitza un bon pet d'actes, potser massa i tot, i tots prou interessants, la qual cosa indica que, malgrat les crisis i els pessimismes, el país continua actiu des de les trinxeres resistents, voluntàries i, per descomptat, gratuïtes. Així, doncs, com que sóc soci de la casa i estic matriculat en aquesta secció, perquè no és cap misteri que l'ecologia m'interessa de fa molts anys, avui aniré a votar per un dels dos candidats que es presenten, que són Santiago Vilanova i Jordi Sala. Vejam qui guanya. Aviat ho sabrem: entre les vuit i les nou d'aquest vespre, perquè el cens electoral és reduït, cosa que s'agraeix, perquè cal posar-se a treballar de manera immediata, pel fet que la Terra –i la nostra terra, que és on estem–, si no actuem al seu favor, no ens esperarà i demana a crits la nostra ajuda. En primer lloc, em satisfà que, per fi, i talment com altres seccions de prestigi de l'Ateneu, les de llengua i literatura, història, economia, filosofia o arts visuals, entre d'altres, la d'ecologia i recursos naturals s'hagi pogut incorporar com un servei més d'aquesta entitat de la societat civil que, fa més de cent anys, ha estat oberta al neguit ciutadà. I és ben evident que l'ecologia –com a forma nova de pensament i acció social i política, aquí i arreu del món– és al centre de les preocupacions de multitud de ciutadans, que no sempre han reflectit prou intensament els grans mitjans de comunicació. Això ho sap prou bé un dels candidats a dirigir la secció, el periodista, escriptor i consultor ambiental Santiago Vilanova, el qual fa anys i panys que s'esgargamella, intentant fer veure a la societat política, econòmica i cultural del país –i a tothom– la urgència d'ecologitzar els nostres plantejaments teòrics i pràctics davant els col·lapses locals i globals que tot porta a pensar que es presentaran. Pel seu costat, Jordi Sala, expert també en qüestions mediambientals i agrícoles, aporta –a diferència de Vilanova, que s'ha mantingut sempre independent i crític amb els partits i les institucions financeres o de govern– la seva experiència de gestió política, ja que va ser director general de Planificació i Educació Ambiental, en els últims anys del govern de Pujol, i director general de Desenvolupament Rural, en el govern d'Artur Mas. És un home, doncs, identificat amb unes certes àrees de poder que pot semblar que siguin secundàries però que, en relació amb les fragilitats ecològiques dels nostres ecosistemes, moltes vegades són fonamentals, sobretot si tenim en compte les sovint inestables relacions que s'estableixen en aquestes àrees, entre els interessos estratègics dels grans planificadors de la nostra realitat i les necessitats socials d'una economia ecològica. Vet aquí la disjuntiva essencial que em sembla que es planteja en aquesta elecció, que cal situar, també, en el moment històric que estem vivint i sobre el qual l'Ateneu vol estar preparat per aportar-hi el millor de les seves energies.