El sinistre Solana

Es queixava ahir un lector d'aquesta cinquena columna, en un rebot a peu d'article, del “repartiment” d'adjectius entre Javier Solana i Josep Piqué. Considerava l'amic “Oracle” que, posats a remenar, espigolar i triar, seria més lògic considerar “sinistre” Piqué i “espavilat” el socialista Solana –o exsocialista, que no se sap mai–, que és molt més “creïble i honrat”. “Pregunti-ho als de Vilanova”, reblava. Estimat i distingit lector, no em cal, perquè els conec tots dos. I em ratifico en la distribució d'adjectius. Piqué no passa de ser un “espavilat” amb una sinistralitat reduïda. Javier Solana se l'emporta tota. Sobre el seu pas en tots els governs de Felipe González, per la secretaria general de l'OTAN –qui ho havia de dir!– i per la del Consell de la Unió Europea, hi ha molt a dir. N'hi ha que el veneren i n'hi ha que li exigeixen que demani perdó pels seus greus errors. No ho farà. L'arrogància que el caracteritza és infinita. En tot cas, cadascú se sap la seva, i aquest cronista recorda una reunió, del tot violenta, a Barcelona, en ple debat de reforma estatutària, en què va reprendre els periodistes catalans que ell havia triat per haver permès “el deliri” de Maragall. Desbocat, Javier Solana va retraure als presents, sense dret a rèplica, com si fossin escolans d'amén, fer el joc a la dreta, debilitar Zapatero i la complicitat en una barbaritat que el treia de polleguera. Horrorós. Absolutament sinistre, senyor comentarista. I pitjor encara. Imagini-se'l a l'OTAN!