Campanes a la mitjanit

Campanades a la mitja nit i Per qui repiquen les campanes són dues pel·lícules que ens descriuen històries del passat i els títols de les quals em remeten a la polèmica sobre els tocs de les hores i els quarts del rellotge de la catedral de Girona. La campana és present en moltes dites populars. Fer campana, no tocar ni quarts ni hores, ser un tocacampanes, dir-ne de l'alçada d'un campanar, sentir tocar campanes o llançar les campanes al vol. També hem de fer una mica d'història per recordar la funció que tenien temps enllà. Avisaven la població davant d'una catàstrofe, un foc o un atac, etc. Per tant, podríem afirmar que les campanes eren el més important instrument d'avís comunitari. Actualment, encara mantenen algunes de les funcions històriques. La més coneguda de totes és convocar els feligresos a les celebracions religioses o avisar d'esdeveniments molt importants. En canvi, assenyalar les hores i els quarts només ho és en la història més recent gràcies a la tecnologia. Han estat moltes i diverses les aportacions fetes aquestes darreres setmanes. Jo hi afegiria la lectura de l'article publicat a la revista digital Prodiemus “Campanes, campanars i campaners”, de Maria Carme Planella. La seva lectura permet entendre part del debat ciutadà que s'ha produït recentment. Destacaria dues idees entre les moltes que ofereix l'interessant article. La primera és que, malgrat que les campanes estiguin als campanars com a part d'un edifici religiós, no tenen solsuna funció religiosa. La segona és que les queixes pel so ja es produïen el 1885, just perquè molestaven. Era una queixa que, en el segle dinou, ja s'interpretava com a signe d'excés de modernitat.

Girona ha recuperat el toc de campana en el normal desenvolupament de la jornada laboral o festiva. Sant Narcís, el Mercadal o les monges benedictines de Sant Daniel marquen la pauta del dia i són part del so urbà o del repòs nocturn. Algunes, també cal dir-ho, s'han silenciat a la nit o a l'hora de la migdiada sempre per la petició dels veïns, com és el cas de la parròquia de Vista Alegre. En canvi, els tocs horaris de la catedral de Girona són un fet excepcional. Fa dècades que toquen i són com aquell rellotge de paret que quan s'atura impedeix el descans nocturn. Els qui no vivim al Barri Vell no podem opinar sobre la molèstia dels seus tocs a les hores i els quarts del dia i de la nit. Els qui hi viuen tota la vida o els qui hi han viscut un temps llarg s'hi han acostumat. Els qui hi han anat a viure ho han fet conscients d'on s'estaven. A qui hi passa un temps curt, com és el cas de l'hotel, segur que li costa i molt. Però penso que és agosarat obrir un establiment turístic en un punt històric i demanar al cap d'un temps que canviïn algunes de les incomoditats pròpies de l'entorn. A la vida, tot és un joc d'equilibris, tot canvia i s'arriba al punt d'encaix entre el passat i el present i entre la modernitat i la tradició a partir del debat i els acords. El toc de les campanes no s'escapa d'aquest debat.

La tradició, només, no és un argument que justifiqui per se un fet o una circumstància. Mantenint aferrissadament la tradició i els costums, Girona no seria la ciutat que avui dia coneixem. No em sembla bé reobrir permanentment el debat ni judicialitzar un fet de costums i usos que bé recull el nostre codi civil. Sembla, però, que el debat és obert pel conflicte de competències que tenen les lleis on no hi ha una jerarquia legal, sinó una legalitat paral·lela. Donem temps al temps per trobar la solució. Això sí, tot menys fer el ridícul.