Reviure la Caputxinada

Avui fa justament cinquanta anys, 557 persones van desafiar la dictadura franquista des del convent dels caputxins de Sarrià. L'episodi, popularment conegut com la Caputxinada, ha generat tota mena d'actes commemoratius, des de taules rodones fins a publicacions. Es tracta d'una oportunitat immillorable per reviure aquells tres dies de cercle policial a través dels seus protagonistes; però, també, per obrir noves perspectives d'anàlisi, com ara el ressò internacional que va aconseguir l'episodi o la gestió que van fer-ne el règim i les autoritats eclesiàstiques.

Les lectures que poden fer-se d'aquells fets són múltiples; però val la pena subratllar dos enfrontaments que es van entrellaçar i que li donen la seva dimensió històrica. El primer va protagonitzar-lo el moviment universitari. La creació del primer sindicat democràtic a la Universitat de Barcelona va representar un trencament amb el Sindicat Espanyol Universitari (el SEU) i una autèntica pugna amb la dictadura. El desafiament provenia, a més a més, d'unes classes mitjanes i altes clarament deslligades de la guerra civil, tot i el nexe d'unió que representava la presència d'alguns intel·lectuals republicans.

Els altres protagonistes foren els pares caputxins. Franco va maldar per presentar el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 com una “croada”; i bona part de l'Església va prestar-se a aquesta associació, ja fos pel rebuig a les mesures laïcitzadores impulsades des del 1931 o per l'experiència traumàtica de la guerra. Però, al costat d'aquesta Església més submisa, n'hi va conviure una altra de resistent i contestatària; una Església que, a poc a poc, aniria assumint més protagonisme. L'episodi viscut el 9 de març de 1966, quan els caputxins van decidir convertir els estudiants en “hostes d'aquesta casa”, suposa un trencament decisiu. El règim va subsistir fins a la mort del dictador, és cert; però, a partir d'aleshores, ja res seria igual.