Donar la mà

El meu carrer estret va a parar a una llar d'infants. Cap a mitja tarda s'omple d'infants, mares, pares, avis i àvies que els recullen. Sovint hi ha xivarri, plors, corredisses... Res de l'altre món. Però fa pocs dies vaig sentir els crits esgarrifosos d'una nena que cridava amb desesper: “¡Dame la mano! ¡Dame la mano!” Tan fort era el seu crit que vaig sortir al balcó i vaig veure una nena que, arrapada a la paret, mirava com s'allunyava carrer enllà, sense aturar-se, una senyora de cabells blancs (l'àvia?) que duia agafat per la corretja un gos de raça. La nena seguia plorant amb desesper mentre senyora i gos seguien allunyant-se. La dona girava el cap de tant en tant, però seguia endavant. I jo, ficant-me on no em demanen (millor, on sí que em demanen), vaig cridar la senyora i com que no em féu cap cas, després a una noia que passava li vaig dir si podia donar la mà a la nena i portar-la amb la seva àvia. La nena ni la va mirar i seguí xisclant arrapada a la paret. Una altra persona, coneguda, imagino, que venia en direcció contrària es va aturar a parlar amb l'àvia i aleshores totes dues varen pujar fins on estava ben quieta la nena. Li digueren no sé què, comentaren i rigueren entre elles amb complicitat mentre ella seguia plorant. “Que te sea leve”, vaig sentir que li deia la suposada veïna en marxar. I aleshores l'àvia o qui fos va donar la mà a la nena, mentre amb l'altra aguantava el gos. En sec es varen aturar els plors i varen marxar. L'escena em va impressionar. Trivial, sí, però expressiva d'una realitat ben quotidiana. Res de l'altre món. No és una qüestió de bons i dolents o d'atribuir culpes individuals. Es tracta de veure què ens passa i què fem tots plegats en aquesta miniatura de la vida que és la quotidianitat. Perquè vaig contemplar un petit, quotidià acte de crueltat: el de negar a una criatura espantada, tan terroritzada que no li permetia avançar sola pel carrer, quelcom tan senzill com donar la mà. Cansada de massa hores a l'escola? I la (imagino) àvia? Potser estava fastiguejada, sense paciència, potser li feien mal els ossos. Vés a saber. En tot cas el que es desprèn d'aquesta anècdota és com ens arriba a costar posar-nos en la pell dels infants que viuen de forma totalment real i contundent fets que als adults ens semblen anodins, sense importància. O perquè atribuïm a un caprici momentani la rebequeria. I ens en riem entre adults. O ens enfadem. Aquesta anècdota, potser esporàdica, exemplifica les moltes petites crueltats quotidianes que ens infligim els uns als altres. I fa palesa una situació social que té conseqüències en la vida diària i costos personals per a tothom. Com en tantes altres situacions, a més, fa pensar com ens costa posar-nos en la pell de l'altre, sobretot en la dels més indefensos.