Opinió

Tribuna

Felicitant Santiago Espot

“El que fa que tingui més valor és la seva capacitat d'impulsar campanyes populars

A Guadalajara –la de Mèxic, naturalment– també hi passen coses que enriqueixen la meva catalanitat. Una d'elles va ser conèixer Santiago Espot, president executiu d'una organització que de mica en mica ajuda força a omplir la pica. Com em va trobar? No ho sé, però recordo perfectament aquell llarguíssim dinar en un restaurant molt recomanable, La Tequila, en el qual ambdós vam quedar plenament convençuts que l'altre era un català de fiar. Les coincidències aviat es convertiren en amistat i l'amistat s'ha anat refermant des d'aleshores. L'Espot és un home que, de primera intenció, sembla com n'hi ha molts: treballa molt per viure i tirar endavant de la millor manera possible els seus dos fills. Separat de la mare d'aquests, a qui no he tingut el gust de conèixer, ara gaudeix d'una esplèndida parella, també molt i molt catalanista. Això és el que diferencia Espot de molts mortals: la seva fe de pedra picada en el futur nacional del seu país i que no afluixa per tal que la sobirania esdevingui una realitat al més aviat possible.

Nascut a la Pobla de Segur l'any 1963, però criat més que res al Cap i Casal, els seus estudis no van arribar gaire amunt, però això no impedeix que, a part de molts articles i brillants actuacions en programes de televisió, ens hagi llegat tres llibres d'ell tot sol i un parell acompanyat d'una altra persona amb la mateixa dèria que ell. El darrer és una munió de magnífics Discursos a la Nació que data de l'any 2009. Però potser el que fa que Santiago tingui més valor per als qui creiem en el futur català és la seva capacitat d'impulsar campanyes populars. Recordem, entre d'altres, Per un nou tancament de caixes i Hoquei per Catalunya i, és clar, el daltabaix que va armar ara farà un any amb la famosa xiulada a l'himno i la sacsejada a l'arbre genealògic de la família Borbó, que van tenir ressò mundial. La justícia espanyola, que no se'n sabia avenir, del que havia passat a València en la final de la copa del Rei, va demanar una multa per a ell tot sol de 90.000 euros i de 100.000 per a l'organització que presideix. Evidentment eren il·legals tant l'una com l'altra, però la ràbia els va fer perdre l'oremus. Volgueren aplicar un càstig exemplar per tal que ningú més s'atrevís a fer una cosa així. Suposo que érem molts els qui ens preparàvem per ajudar-lo, però han passat els mesos i, de manera discreta, un jutge amb senderi i prudència ha dictat una sentència absolutòria. Tot això ens hem estalviat!

La Divina Providència m'ha donat accés, d'una manera casual, a una part del xafardeig que hi va haver entre bambolines
i m'he assabentat que hi hagué qui va insistir que no era prudent “escalfar” més el
tema. Potser és el cas, com ha dit el senyor Frank Dubé, que m'envia sovint correus, “que una mà negra autòctona segueix
actuant viva i ben viva”. Sigui com sigui l'aventura ha tingut, per ara, un final feliç. Enhorabona!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.