Verdun, una (altra) vergonya

Ara fa exactament cent anys hi hagué la batalla de Verdun (municipi francès al departament del Mosa i a la regió de Lorena), que va començar al febrer i va durar fins al desembre del 1916. Des del punt de vista militar, aquesta batalla no serví absolutament per a res, tot i que és un dels episodis més sagnants i esgarrifosos de la Primera Guerra Mundial.

Com una mena d'homenatge, llegeixo Res de nou a l'oest. L'èxit d'aquesta novel·la va ser tan gran que l'autor va passar de l'anonimat a celebritat internacional, de petit redactor d'un diari esportiu a milionari. Quan els nacionalsocialistes van arribar al poder a Alemanya, l'autor, Erich M. Remarque, va haver de marxar amb la cua entre cames. La novel·la va ser prohibida i cremada públicament a la plaça Bebelplatz de Berlín el 10 de maig del 1933, junt amb centenars d'altres llibres de diversos autors qualificats de “degenerats” per aquell règim. Aquesta obra literària contra la guerra i contra els falsos discursos patriòtics era una autèntica nosa per als qui havien de cometre la barbàrie més gran del segle XX. I avui dia encara és una nosa per a aquells que amaguen la tragèdia de tants homes anònims. El llibre no parla pas d'Alemanya sinó de l'alemany, ni de l'exèrcit sinó del combatent, ni de la humanitat sinó de l'home, és el dietari d'un soldat ras que viu la misèria de la guerra i les trinxeres.

Verdun és l'exemple exaltat de l'estupidesa, d'uns desastrosos comandaments militars, d'un vilipendi extrem i odiós per a la vida i el sofriment d'uns homes que, sense saber-ne causes ni finalitats, lluitaven a les trinxeres infestades de rates, afamats i assedegats, morts de fred i de por, enfonsats en el fang entre cadàvers, carregats de brutícia, de polls, puces i xinxes. Verdun, durant deu mesos espantosos, va significar la mort de quasi quatre-cents mil homes i milers i milers de ferits, molts d'ells invàlids de per vida,  mutilats o corcats internament pels gasos criminals. En aquells mesos, a 240 quilòmetres de distància, París vivia d'esquenes a la barbàrie; els teatres s'omplien, el menjar sobrava, la informació bèl·lica era minsa i es donava el cas que un treballador de les fàbriques d'armament cobrava seixanta vegades més que els soldats que eren a les trinxeres del front.

Els alts comandaments, al cap de deu mesos de destrucció i mort, van acordar que tothom tornaria a ocupar les mateixes posicions que el dia que va començar la batalla. Tot va quedar com a primers de febrer, els exèrcits van recular a les antigues posicions, però s'havien mogut també milers d'homes cap al fossar. I aquests, per sempre més.