Un pet com un aglà

Un dels compromisos del nonat programa de govern del fallit Pedro Sánchez incloïa un punt que no es mereixia passar tan desapercebut: la jubilació de les centrals nuclears situades a territori espanyol que hagin complert quaranta anys. Sempre és confortador que els polítics que aspiren a jubilar la vella guàrdia aspirin també a jubilar centrals nuclears. L'anunci del líder socialista ha coincidit amb el cinquè aniversari del pet de Fukushima, la central japonesa que, igual com va passar amb Txernòbil, ens va recordar que les catàstrofes nuclears no respecten cap frontera. L'efemèride nipona ha fet emergir el testimoni del que va ser primer ministre, Naoto Kan, un senyor que ara renega de les centrals nuclears, critica la gestió de Tepco –l'empresa que va construir la central sinistrada– i subratlla amb la fe dels conversos que el seu país no necessita per a res aquest tipus d'energia perquè durant aquests cinc anys no s'ha produït cap apagada significativa. El dol japonès ens és proper perquè sabem que les centrals nuclears representen una amenaça col·lectiva massa accidentada. A Catalunya tampoc ens hem escapat dels accidents. L'incendi que el 1989 va afectar la central tarragonina de Vandellòs I va estar a punt de provocar-ne un de letal. Les recomanacions del conseller de Seguretat Nuclear no s'havien tingut en compte i al final el nucli gairebé es fusiona. Va anar d'un pèl que Vandellòs I no es convertís en el nostre Txernòbil. Una de les gràcies d'una Catalunya independent seria poder decidir el futur de les nostres centrals nuclears; la llàstima és que, tot i aconseguir trencar els lligams administratius amb l'Estat espanyol, no ens podríem pas desfer dels lligams atmosfèrics. França i l'Estat espanyol, que comparteixen el mateix model atòmic, continuarien sent veïns energèticament incòmodes. Fa cinc anys del pet de Fukushima, i aquest no és un aniversari per bufar espelmes sinó per apagar centrals.