Tribuna
‘Brexit'?
A finals del passat mes de febrer, i després de gairebé 30 hores de negociació entre els representants al Consell Europeu i els seus xerpes, es va poder desencallar l'acord que hauria de permetre al primer ministre britànic, David Cameron, defensar la continuïtat del seu país a la UE en el referèndum del proper 23 de juny. El proper inici d'estiu serà d'allò més interessant en la política britànica: des del 1975, i també al Regne Unit, no hi havia hagut cap referèndum que preguntés dins d'un estat membre la seva continuïtat, o no, a l'entramat institucional europeu.
Des del meu punt de vista, la negociació de l'acord té poc a veure amb garantir als britànics una major salut econòmica, en comparació amb els alts i baixos que ha patit l'eurozona aquests últims anys. De fet, els índexs de creixement econòmic (2,2%) i d'atur (5,1%) del país no són tan diferents dels que presenta Alemanya, el gran motor continental. Cameron ha de fer contents uns backbenches tories molt euroescèptics, a l'escepticisme de la meitat del seu consell de ministres i a la demagògia del populista Niguel Farange (UKIP). Però, al final, algú pensa que la City podria tenir un estatus tan o més bo fora de la Unió Europea que mantenint-se dins? En un escenari de Brexit consumat, algú pensa que Londres seria tan important com ara, havent-hi un mercat de capitals a la zona euro que miraria de cop cap a Frankfurt?
Si analitzem amb detall alguns dels esculls més importants de la negociació, n'hi ha dos que tenen poc a veure, de forma directa, amb l'evolució de les variables macroeconòmiques: la limitació, durant set anys, de les ajudes socials als treballadors comunitaris que visquin al Regne Unit fins que no facin quatre anys, i la famosa negativa a potenciar una “ever-closer Union”. David Cameron ha volgut enfortir la singularitat britànica dins d'Europa, la condició d'infant terrible que s'ha guanyat amb el pas del temps. Es tracta d'una jugada extremadament tàctica en un moment que la política britànica també camina per senders poc clars, quan el populisme ha recuperat força i l'independentisme escocès no ha abaixat el cap, tot i perdre el seu referèndum. De fet, alguna de les veus veteranes de l'SNP ja ha apuntat a una independència exprés d'Escòcia si el juny és l'últim mes de pertinença britànica a la Unió.
Aquest acord permet endurir el discurs contra la immigració dels conservadors per no perdre vots per l'extrema dreta. I el reconeixement per part de la UE que el Regne Unit no està compromès amb un enfortiment de la integració reforça l'essencialisme britànic que encara es palpa en determinats espais carrinclons del Regne Unit, aquella grandesa vinguda a menys però mai acabada de perdre; un nacionalisme d'arrel més ètnica que no pas cívica, força a les antípodes del que defensen algun dels intel·lectuals escocesos més pròxims a l'SNP, com el professor Michael Keating.
Per més que els britànics estiguin cridats a les urnes, els més pragmàtics saben que un Regne Unit fora de la Unió Europea seria complicat de tenir en compte. No tant per la viabilitat o no de la seva economia, sinó perquè els mateixos mandataris britànics (començant per Cameron) saben que seria l'inici de la fi de l'entramat comunitari. I les institucions, encara que poc amigues segons alguns, han portat més beneficis que problemes a les illes; o en tot cas han estat prou condescendents amb un membre històricament rebel que ha tirat dels optings-out, les famoses clàusules d'excepció, per reivindicar sempre el seu tracte de favor. Si al juny el Brexit fos una realitat, s'obriria la porta al fet que cada estat membre comencés a qüestionar-se un model d'integració que, amb èxits i fracassos, ha estat prou positiu. S'imaginen el Consell Europeu havent de negociar un estatus especial per a cada membre? Certament, o bé s'entén la negociació de Brexit com una excepcionalitat històrica o l'entramat comunitari pot mutar molt en un futur proper… i no precisament en la direcció de l'“ever-closer Union”.
El proper juny també farà una mica més de 200 anys que el futur d'Europa estava en joc, i no precisament d'una manera pacífica. La imatge dels exèrcits disposats per entaular batalla a Waterloo, a pocs quilòmetres de Brussel·les i amb britànics i prussians al mateix bàndol, és la fotografia que sempre apareix en l'inici de qualsevol manual d'integració europea. Com ja explicava en l'article del mes passat, aquella batalla simbolitza l'antítesi de l'“ever-closer Union” que Cameron ha regatejat.