LA GALERIA
L'àvia descalça
Una sola imatge ens revela que el sacrifici i l'esperit de superació no tenen edat, ni sexe ni límits
Enmig d'un corriol d'ascens als Àngels, una àvia, no em facin dir quants anys té, però d'edat avançada, descalça, amb xandall, camina pel camí de terra i pedres, mirant avall, amb les ulleres a mig camí del nas, però amb una vitalitat desbordant. Somriu. Cap rastre de dolor, al contrari. Fa la sensació que està disfrutant. Al costat, una corredora jove, el que ara en diuen una runner, amb la indumentària que pertoca i uns auriculars a les orelles a través dels quals se suposa que escolta música motivadora per aconseguir l'objectiu de millorar la seva marca personal, es troba en aquest precís moment al costat de l'àvia. Esbufega a causa de l'esforç. També mira cap a terra i fa cara de concentració.
Aquesta és la fotografia que publicava aquest diari en la seva portada gironina el passat dilluns 14 de març. Si no la van veure, recuperin-la, o llegeixin aquest article a través de la nostra pàgina web. La imatge, de Guillem Casanova, és, simplement, meravellosa. Perquè diu moltes coses capturant un petit instant, perquè ens parla de la cultura de l'esforç, del sacrifici, de l'esperit de superació. I que, tot això, no té edat, ni sexe, ni límits.
La corredora i l'àvia, totes dues, són participants de la tradicional pujada als Àngels que organitza el GEiEG, una cursa que sap mantenir, des de fa un munt d'anys, l'equilibri entre la competició i el vessant social. De ben segur que els seus ulls, ràpidament, es dirigiran als peus nus de l'àvia, que recorren un camí irregular, pedregós, dur. La dona és menuda, però en la fotografia es fa immensa. I de seguida els aclapararà una barreja de sentiments –o com a mínim a mi m'ho ha provocat– entre l'admiració, el respecte, la sorpresa, i fins i tot un xic d'avergonyiment per totes aquelles vegades que has recorregut aquell mateix camí, amb mitja esma, maleint el moment en què vas tenir la idea de pujar caminant als Àngels. No en sabem res, de la vida d'aquesta àvia, però la seva postura, la seva manera de caminar, ens està dient que, per ella, recórrer aquell camí costerut, descalça, és peccata minuta. Que el que realment fa pujada és la vida i que pedres més grans s'ha trobat al llarg dels anys.
Segurament, després del moment captat pel fotògraf, la dona deixa pas a la runner. Sense pressa, deu seguir caminant, al seu pas, mentre veu allunyar-se la jove, amb ganes de córrer i d'arribar al més aviat possible. Ella, en canvi, ja en fa prou d'arribar.
