Les hores d'oci

Aficionats del PSV Eindhoven van humiliar l'altre dia unes captaires, a Madrid, llançant-los monedes i fent-les córrer per ajupir-se a recollir les engrunes. Uns hooligans de l'Arsenal van fer una cosa semblant a un pidolaire a la plaça Reial de Barcelona. Uns i altres van repetir aquest gest, com un luxe capriciós que es permet el ric per omplir les hores d'oci. Aficionats que agafen un avió per anar a veure un dels grans espectacles de masses d'aquesta Europa, el futbol de Champions, necessiten farcir d'escarni i menysteniment la seva experiència. Com si no en tinguessin prou. Potser el fet que siguin aficionats estrangers dins d'aquesta Europa que trenca xarxes i suports fa que, des d'aquí, els puguem assenyalar amb més fruïció. Però les dues escenes me n'han recordat una altra: una vegada, al tren, un home cadavèric intentava vendre els seus mocadors de paper. Uns xavals n'hi van agafar un i li van engegar, com qui ha obtingut un trofeu de caça: “Ha guanyat vuitanta cèntims!” Quan el motiu de la indignació queda lluny la consciència s'espolsa amb més alegria les contradiccions, les mateixes que avui travessen Europa de punta a punta, fins a dibuixar una geografia de la infàmia: Lesbos, Lampedusa, Ceuta, Calais, Idomeni...

No fa gaire el diari Libération va
dedicar un especial duríssim sobre
els camps de refugiats de Calais i la mirada a un costat que estava tenint França. I aquí, com que Calais queda prou lluny, com tants d'altres llocs, es repeteix la mirada a una altra banda. La reacció a aquesta crisi humanitària és, pel que fa a les maneres, cosina germana de la reacció al daltabaix econòmic de la Unió Europea els anys precedents: pegats i fugides endavant. Per això, malgrat totes les contradiccions i les dificultats de les solucions, cal alçar la veu, cal seguir buscant
possibilitats d'esperança. N'hi ha d'haver: més que res per no acabar impertèrrit davant el drama i un dia, trobar-te matant el temps llançant molles de pa a aquells que no tenen res, com si fossin coloms.