Algunes històries de la MAT

El 30 d'abril de 2005, en una reunió al Pertús, a la Catalunya Nord, sota l'hospitalitat dels alcaldes del Rosselló i del Vallespir, agrupats ja en el sindicat Sydecco THT 66, es va gestar el naixement de l'Associació de Municipis MAT, coneguda com AMMAT, i que actualment agrupa 63 ajuntaments.

Primerament, als alcaldes i ciutadans se'ls va justificar la MAT com a una infraestructura necessària per al subministrament elèctric de l'AVE. Per contrastar aquesta justificació, es va contractar una prestigiosa firma italiana –CESI– per fer els estudis tècnics pertinents, però malgrat iniciar els treballs i pagar-ne una part, l'AMMAT i l'empresa CESI hagueren de desistir de tirar endavant l'estudi tècnic, ja que les dades tècniques necessàries que l'enginyeria italiana sol·licitava per fer l'estudi, tant a l'empresa Red Eléctrica de España com al Ministerio de Indústria, no les varen facilitar. Més tard se'ns va dir als alcaldes que aquesta negativa era per motius de seguretat nacional.

Tampoc no foren ben rebuts els alcaldes pels interlocutors del govern de la Generalitat, en els primers contactes mantinguts. I, per descomptat, les peticions de reunir-se amb el ministre d'Indústria tampoc no foren ateses. Mentre, els companys alcaldes de la Catalunya Nord es reunien amb el seu ministre fins a quatre vegades.

Mentrestant, el mediador europeu, Sr. Mario Monti, de la mà d'una prestigiosa enginyeria italiana anomenada CESI, començava a descobrir la teoria del soterrament. Una curiosa teoria, aquesta del soterrament de la MAT, que quan des del Consell d'Iniciatives Locals per al Medi Ambient –CILMA– de les comarques de Girona es va començar a posar damunt la taula, amb la conferència del Sr. Daniel Depris, tot plegat semblava pitjor que una heretgia.

Just després de la cimera entre Espanya i França a París el gener de 2008, els alcaldes són rebuts pel secretari d'estat d'Energia. A partir d'aquesta reunió els alcaldes ja tenen la tan reclamada justificació sobre la necessitat de la MAT: «És una qüestió d'Estat», se'ns va dir. Davant d'aquesta justificació, es confirmava el paper primordial d'infraestructura estratègica del sector elèctric espanyol i europeu de la MAT, i tant l'Estat com el govern de la Generalitat varen deixar molt clar que la MAT es faria, que no hi havia cap intenció de replantejar la seva construcció i que el model energètic ni estava ni es posaria en discussió.

Fruit de la cimera de París i basant-se en l'informe del mediador, Sr. Mario Monti, en la següent cimera, els governs d'Espanya i França acordaren el soterrament en corrent continu del tram de la MAT entre Santa Llogaia i Baixàs, en una decisió estrictament política, gràcies bàsicament a la pressió política feta des de la Catalunya Nord. I allò que mesos enrere era una opció quasi de ciència-ficció, esdevé una realitat, de la qual en gaudiran una part dels nostres ciutadans. Per a la resta encara és una opció de ciència-ficció. Tot i que se'ns va dir als alcaldes, des de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat, que el soterrament, un problema de diners, no ho és. La realitat és que només un tram d'aquesta línia serà soterrat i finançat amb fons europeus. Mentre que la resta, a la plana de l'Empordà, a la del Gironès o per les Guilleries, la MAT no se soterrarà.

Considerem políticament inacceptable i injustificable que es permeti l'existència de ciutadans de primera i ciutadans de segona dins el nostre territori. Injustificable fins i tot pels que recorren a l'argument fàcil i cosmètic del Nimby (Not In My Back Yard: no al meu pati del darrere). Pot semblar molt il·lustrat, i fins i tot pot donar la impressió que un està per damunt del problema, en parlar del Nimby. Però això és molt fàcil i simplista quan el pati del darrere és el del veí, i més hipòcrita encara, quan no parlem del nostre pati.

El soterrament és l'opció menys agressiva amb el territori, aprofitant els corredors d'infraestructures existents tal com es diu que es farà en el tram entre Baixàs i Santa Llogaia, i la més raonable i lògica per aconseguir no malmetre'l encara més. I és l'opció que els alcaldes considerem més adequada, i la més justa amb els nostres ciutadans.