L'Europa esquarterada

En els primers anys del segle XXI alguns teòrics de la integració europea, com Joseph H.H. Weiler, argumentaven que la principal virtut del procés consistia a haver trobat la fórmula per la qual l'enfortiment de la Unió permetia, a la vegada, l'enfortiment de les nacions que la componien. En els anys optimistes de la bonança econòmica, de l'estabilitat política i de l'expansió cap a l'est (l'esfondrament del bloc comunista, per bé que recent en el temps, semblava que s'havia superat amb una velocitat astoradora) esmorteïa el xoc d'interessos entre les institucions europees i els estats membres.

L'ombra del terrorisme i la crisi de la política exterior comuna propiciada per la guerra d'Iraq difuminaven aquest èxit, però no eren qüestions existencials que atemptessin contra els pilars de la construcció comunitària. Tan poca incidència van tenir aquells obstacles en l'entusiasme col·lectiu com les elits polítiques del continent es va embarcar en el projecte de redacció d'un tractat constitucional, el tractat pel qual s'estableix la Constitució per Europa, que es va estavellar contra la voluntat democràtica dels francesos i dels holandesos, els quals van rebutjar el text en sengles referèndums el 2005 en un primer avís de la distància entre l'europeisme dels dirigents, dels poders econòmics i dels intel·lectuals i la sensibilitat de les bases populars.

De fet, aquest és probablement el nucli de la qüestió que concentra totes les controvèrsies del present que amenacen de fulminar la Unió: el d'un poder per sobre dels estats que s'ha anat gestant lluny de la ciutadania i, en el fons, inspirat per la por a la democràcia, una mica a la manera de la creació del sistema constitucional sorgit de les cendres del nazisme, la Llei Fonamental de Bonn, a través de la qual es va imposar a una ciutadania que en els anys trenta havia votat conscientment per l'horror un estat social i democràtic de dret que no podia ser alterat mitjançant el sufragi en els seus aspectes estructurals.

Ara la crisi econòmica i les seves seqüeles, la major agror entre la gent (i entre les nacions) en la lluita pels recursos i la visualització dels abusos dels poders econòmics que es troben per damunt del control institucional desvetllen la demanda per una revisió completa del sistema europeu a través de les urnes. Aquesta reacció va tenir una cara amable que va fracassar, la de Grècia i la de l'enfrontament del govern Tsipras contra les polítiques d'austeritat i de retorn del deute, però també es revela en una cara més sinistra com és la de l'ascens dels partits d'extrema dreta a diversos estats centrals de la UE i molt en particular l'ascens d'Alternativa per Alemanya derivat de la crisi dels refugiats. Una altra versió d'aquest contrast entre democràcia i UE l'ofereix la possibilitat de retirada de la Gran Bretanya a partir del referèndum que se celebrarà el pròxim 23 de juny, un opció que s'acabaria consolidant si els extremismes avancen a l'Europa continental, si el problema dels refugiats no es resol i si, en definitiva, la majoria de la població britànica percep que la pertinença al club europeu no els beneficia i amenaça els seus interessos col·lectius.

En qualsevol cas, sols amb el pacte al qual va arribar el primer ministre britànic, David Cameron, amb la resta de membres del Consell Europeu, farcit de discriminacions i de vulneracions a l'essència del dret de la Unió, l'atac al projecte comú ja pot ser letal. Un acord tan ignominiós i tan contrari als valors fonamentals de la construcció europea com el que, en un altre sentit, han arribat els 28 amb Turquia (una de les potències responsables de les atrocitats que es cometen al Pròxim Orient) per retornar els refugiats que s'amunteguen a Grècia i per legitimar el tancament de les fronteres.

Comptat i debatut, doncs, cada vegada sembla més factible cancel·lar algun aspecte estructural de la integració fins al punt que en algun moment, quan definitivament es percebi que els interessos nacionals poden ser radicalment incompatibles amb els interessos conjunts, que el cristall de la Unió acabi esberlant-se entre els dits dels pobles que un dia la van formar i que les seves restes se les endugui el vent de la història.