Llibertat embargada

Fa alguns mesos, en un esmorzar a l'hotel Ritz de Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida va admetre que el deute d'Unió Democràtica de Catalunya era “important”; però, tot seguit, va puntualitzar: “Tenim uns locals que no estan embargats.” La referència final no era aleatòria. Es tractava d'un dard enverinat que llançava al seu antic soci. Però, al capdavall, ens permet posar damunt la taula la delicada situació financera en què es troben els dos membres d'una federació que es van repartir el país durant anys i que, en aquests moments, tenen poques coses més en comú que la disputa sobre qui assumeix el deute compartit (12,3 milions d'euros) i la delicada situació en què es troben les respectives seus.

En el cas de CDC, el jutge va ordenar fa mesos l'embargament preventiu de quinze locals per tal de respondre a l'anomenat cas Palau. La situació a UDC no és excessivament millor. Amb un deute de 19 milions i una caiguda en picat dels ingressos (proporcional a la dels resultats electorals), els actuals dirigents han hagut d'anunciar un concurs de creditors que, ironies del destí, es va donar a conèixer el dia abans que 100 distingits comensals acomiadaven, per sorpresa, l'antic president del comitè de govern d'UDC. Davant aquest escenari, les seus del partit, valorades en 6 milions d'euros segons la darrera fiscalització del Tribunal de Comptes, s'han convertit en una de les poques sortides per fer front a una situació extremadament delicada.

En qualsevol cas, tant les seus embargades de CDC com les seus hipotecades d'UDC posen en evidència la necessitat d'abordar, una vegada per totes, el sistema de finançament dels partits polítics, sobretot per controlar molt millor els seus comptes i evitar situacions de difícil retorn. No es tracta només d'un problema econòmic, sinó també polític. La dependència financera dels partits és un primer pas o un símptoma, si es vol, d'una llibertat política embargada.