No ens representen?

En moments de crisis polítiques greus, solen alçar-se veus indignades i rebels, veus que qüestionen amb una rotunda radicalitat el sistema de poders establert. “Que se'n vagin tots!”, per exemple, és un crit que s'ha fet sentir més d'una vegada. De raons per mostrar-se decebut amb el règim polític actual i els seus protagonistes no en manquen. Només cal pensar en la quantitat de casos de corrupció que es van estenent per tot el territori estatal. Ara bé, el remei potser és pitjor que la malaltia. I és que les possibles alternatives a l'anomenada “casta” o “classe política” que s'han assajat al llarg de la història són poc convincents des d'un punt de vista democràtic. “Si se n'anessin tots”, què hi podria haver en el seu lloc? Un govern de militars? Un govern d'experts tecnòcrates? Un govern teocràtic? O un govern dels diners? No sembla que cap d'aquestes opcions pugui aportar res de bo a la ciutadania –o res de substancialment millor que el sistema de partits polítics tal com el coneixem. Però això evidentment no justifica el manteniment resignat d'aquest sistema, ni de bon tros.

El problema és de matís i, per tant, demana una mica de subtilesa, que per cert és una virtut que escasseja especialment en els períodes de crisi i turbulències. Entre el nihilisme polític que per exemple comença a desfermar-se en forma de discursos xenòfobs a Europa, d'una banda, i els mots d'ordre que ho voldrien deixar tot igual perquè, com diuen, “no hi ha alternativa”, d'una altra, en realitat existeix un espai immens per recórrer. Però, al meu entendre, la qüestió fonamental no radica en concentrar tota la fúria contra la “casta política” en abstracte, sinó en entendre que sovint un acaba tenint els polítics que es mereix. Sense pretendre un exercici d'autoculpabilització, la ciutadania ha de prendre consciència, com de fet n'ha pres a través de totes les marees i moviments socials que han irromput darrerament, del seu poder inalienable. I aquest “poder inalienable” forma part de la definició mateixa de “ciutadania” que proposava Hannah Arendt el segle passat: “El dret a tenir drets.” Se'ns dirà que tot plegat no és més que retòrica. I que això dels drets està essent sistemàticament refutat al seu bressol, a Europa, quan els refugiats sirians es converteixen en moneda de canvi i són enviats massivament a Turquia per la Unió Europea. Amb tot, la resposta a aquesta raonable objecció també ha de ser contundent: la retòrica dels drets esdevé una formidable arma d'autodefensa popular quan justament és incorporada i activada per part de la població. Les grans conquestes socials al llarg de la història han estat orientades i guiades pels ideals de la “retòrica dels drets”.

Si de debò Catalunya està vivint ara mateix un procés constituent, caldrà repensar molt seriosament el paper de la ciutadania en relació amb la política. I a part dels ideals democràtics –o precisament arran de la seva inspiració–, serà important considerar quines són les millors fórmules concretes per garantir que els representants electes no aixequen la camisa als electors representats. Això, com és obvi, no només es pot assegurar mitjançant les urnes cada quatre anys. El filòsof Jean-Jacques Rousseau se'n fotia, i amb raó, dels pobles que només són lliures quan voten... A més, serà important dissenyar procediments perquè hi hagi veritables rendicions de comptes i control ciutadà de la tasca política. La traducció d'aquesta premissa a la realitat demanaria més esforç i exigència a la ciutadania, com ara la seva participació en assemblees de barri. I també modificacions en el funcionament del sistema de partits, com ara les llistes obertes. Tot comptat i debatut, per tal que qui ens representi pugui deixar de fer-ho si no ens representa prou bé.