Asimetria, sí o sí

S'acosta l'hora del diàleg i el pacte, acabi com acabi la formació de govern a Espanya, amb o sense noves eleccions: “Tothom ho diu i és profecia”, perquè tothom n'està fart, aquí i allí. O així m'ho sembla. Arribats a aquest punt, em resulta preocupant el so que fan alguns “federalistes sense adjectius”, que sovint es tradueix en un espès silenci sobre una qüestió inexcusable en qualsevol solució federal negociada que no amagui l'ou i que no sigui, doncs, una falsa solució.

Es tracta de la famosa “asimetria”,
inherent al federalisme que sempre hem predicat des del socialisme català i que ha de conjugar no tan sols regions descentralitzades, sinó sobretot velles nacions que requereixen un estatus propi com a tals. Són les velles nacions sense estat específic, que constitueixen un demos clarament diferenciat, amb una llengua pròpia i amb una cultura generada a partir d'aquesta llengua; encara que no només (la cultura sempre és mestissa i la llengua, compatible amb altres llengües), també amb una història en la qual la voluntat de ser es fa permanent; i amb una cultura política diferent, un sistema de partits propi, etc. I amb una voluntat inqüestionable de pervivència i de realització nacional, més encara en aquests temps de globalització, en els quals les identitats nacionals, ben enteses, suposen un punt de partida bàsic per a les persones, la caixa de les eines a mà, amb la qual hom pot fer-se a si mateix, tan a prop o tan lluny com li plagui del punt de partida.

Aquesta consciència de comunitat nacional específica, verificada a través dels anys i de la diversitat d'opcions majoritàries que s'hi han succeït, legitima i reclama una part de la sobirania, en aquest esglaonat de sobiranies compartides al qual tendeix Europa i el món sencer. És el dret a conformar una voluntat democràtica específica (pel que fa al vincle polític amb els altres), que no pot ser ignorada ni dissolta en un demos més nombrós que l'anul·li, altrament seríem davant d'una pura i simple imposició. De fet, el referèndum vinculant sobre l'Estatut, en el pacte constitucional, no deixava de comportar aquest reconeixement per a les “nacionalitats” i, doncs, un grau de sobirania. Decaigudes aquelles previsions tant per la deriva política del “café para todos” com per la famosa sentència contra l'Estatut referendat pels catalans, el camp de decisió ha retornat per força cap al model de relació Catalunya-Espanya, sigui amb un referèndum sobre la independència sigui amb un referèndum sobre un nou model de relació (ençà del referèndum de la reforma constitucional, que correspon a tota la ciutadania de l'Estat espanyol).

Els federalistes catalans, almenys els socialistes, sempre hem dit que no hi ha solució federal per a Espanya si aquesta no es reconeix com a plurinacional i si no inclou un pacte específic amb cada nació diferenciada, aquelles on el projecte liberal espanyol d'Estat nació no va tenir acceptació o en va tenir de manera feble i insuficient, a causa del greu retard i la discontinuïtat en la seva implantació, sempre entrebancada per un “vell règim” del qual no va aconseguir desempallegar-se i que va acabar donant lloc al franquisme, del qual resten encara les inèrcies neoimperials. Entretant, el vent del progrés, en aquestes velles nacions, no s'identificava amb l'Estat-nació espanyol (a diferència del que passava amb el matiner i potent Estat-nació francès), sinó amb projectes propis de progrés (burgès o popular) i d'emancipació nacional.

Per això, a hores d'ara, és del tot imprescindible establir un nivell específic de reconeixement i d'unió d'aquestes velles nacions. I perquè, com a tals, els és vital prendre forma en el pla global, cosa que hauria de traduir-se en una presència europea i mundial que ara no tenen, destinada a garantir la pervivència de la identitat que transporten (com a pòsit irrenunciable i trampolí global que les identitats són de les persones), al costat d'una creixent identitat europea comuna. Potser haurien de formar part estable de les delegacions espanyoles, mentre que les regions s'hi podrien succeir per torn.

També seria imprescindible, sigui dit de passada, una altra qüestió que els nacionalismes espanyol i català han deixat de banda al alimón i que els federalistes no podem silenciar: la necessitat d'un Estat realment compartit, que sigui no tan sols l'Estat de la llengua i la nació castellana, amb les altres llengües i nacions rellogades en el seu racó, sinó l'Estat de les “quatre llengües, quatre cultures” (Jordi Solé-Tura). També Salvador Espriu s'hi referia en adreçar una lacònica nota a l'encontre d'intel·lectuals i escriptors castellans i catalans a Sitges, l'any 1978: “Llull i Cervantes, de tu a tu.”