Quan el mal ja estigui fet

Milers de persones fugen de casa perquè el gihadisme amenaça les seves vides. El mateix gihadisme, a Madrid, Londres, París i Brussel·les, causa desenes de morts. I quin efecte té tot plegat? Un ascens de la por i de l'extrema dreta, que carrega contra tot i contra tothom. Contra la gent que fuig de casa, però també contra els polítics i la gent que, segons la seva limitada visió del món, consenten els atemptats.
Per ells no hi ha cap altra solució que expulsar tothom qui pensi diferent. Aquests dies s'han fet notar a Bèlgica, com en setmanes anteriors ho han fet a Alemanya i a França. Però, ens diuen, són pocs i ben coneguts.

I ja està? Si sabem qui són els militants d'extrema dreta, ja ens hi podem asseure tranquils, oi? Doncs no. El gran perill que hi ha en la política europea és la gran lleugeresa amb què es valora el fenomen de l'extrema dreta. Perquè aquest moviment, que és una altra manifestació de la por i la resistència a la globalització, està canviant tota la política de la Unió. En molts sistemes electorals europeus és pràcticament impossible que un partit d'extrema dreta arribi a governar en solitari. En canvi, sí que té prou capacitat, per una simple qüestió de vots i aritmètica, de privar del poder un partit en favor del seu adversari. Per no perdre pistonada, doncs, molts partits tradicionals estan incorporant als seus programes alguns punts aliens, generats a l'extrema dreta, punts que molts cops provenen de la por i la desinformació. Però és que resulta tan còmode buscar culpables exteriors de les nostres desgràcies i errors en lloc d'interrogar-nos sobre allò en què hem fallat... O creure que sense aquell que ens molesta viurem en un món feliç...

L'extrema dreta, amb comparativament pocs vots, està imposant la seva idea d'Europa, i els partits tradicionals li segueixen el joc pensant que serveixen el seu electorat. Potser ja compten que després, quan el mal estigui fet, n'hi haurà prou demanant perdó, que en això els europeus –no tots– hi tenim la mà trencada.