Full de ruta
El somriure dels suïcides
Què li passa pel cap a una persona a punt de suïcidar-se i matar al mateix temps un munt de gent innocent? Quin odi ha pogut covar dins del seu cervell per perpetrar barbaritats com les que aquesta setmana han mort desenes de persones a Bèlgica, l'Iraq o el Pakistan? No li importen gens les vides que sap que finiran juntament amb la seva? No els van tocar el cor, per exemple, els somriures dels nens de l'equip de futbol del sud de Bagdad que, per força, van haver de veure abans de fer-se explotar i que eren a punt de recollir un merescut premi? Tampoc van afectar-los les mirades enjogassades dels nens al parc de Lahore on es van immolar? No els quedava ni un bri d'humanitat als suïcides que van cometre aquests i tants altres atemptats? I la seva compassió per les víctimes? I les seves famílies? No compta per a res tot plegat?
Francament, es fa molt difícil d'entendre com algú jove –sempre són molt joves els suïcides, sovint gairebé adolescents– es pot haver deixat convèncer per cometre aquests crims i posar fi al mateix temps a la seva vida. Ni la promesa d'una estada millor a l'altre món, amb no sé quantes verges a la seva disposició, semblen raons poderoses per empènyer algú, en la seva plenitud, a immolar-se. Desenes de gihadistes ho fan, però, cada dia en les guerres de Síria i l'Iraq. Les seves fotos, fent la salutació amb el dit enlaire pròpia d'Estat Islàmic, són fàcils de trobar a les xarxes socials. Sempre somriuen. Diuen que, fins i tot, hi ha llista d'espera per pujar a un dels vehicles blindats artesanalment amb què ataquen les milícies kurdes o els exèrcits sirià i iraquià. Una submissió que només es pot entendre com el producte de la rentada de cervell pròpia d'una secta. Joves cegats i imbuïts d'odi utilitzats com a potents armes de guerra, amb conseqüències reals, però també psicològiques. Terror a qualsevol preu. Terror matant nens i qui sigui. L'horror de la humanitat sembla no tenir aturador.