Molinero i Rufián

Justo Molinero i Gabriel Rufián s'han enredat en una polèmica breu i aspra. L'empresari i locutor es va quedar a gust després d'haver amollat al diputat d'Esquerra l'epítet “gilipollas”. Per què és “gilipollas” Rufián? A parer de Molinero, perquè es reivindica com un “xarnego”. Al debat d'investidura de l'anguila Sánchez, el portaveu republicà va retraure als espanyols o al seu Estat un “fracàs”. Han fracassat perquè ell és “xarnego” i “independentista”. No se sap quina de les dues categories incomoda més l'ànima de la ràdio andalusa a Catalunya. Potser la combinació de totes dues. Però sembla més que Justo Molinero se sent alterat per la primera. No entén com una persona tan jove com Gabriel Rufián es considera “xarnego”. Quan no té l'edat i quan una part de la generació del mateix Molinero s'ha definit per no voler-ho ser. El locutor i empresari personalitza l'èxit integrador. La conseqüència agradable d'allò que a Catalunya es coneix com “ascensor social”. Molinero parla català a la seva manera i, com tants i tants altres, s'ha esforçat perquè els seus fills consideressin pròpia aquesta llengua. Rufián va defugir l'embat i es va limitar a reconèixer els mèrits del locutor, potser irònicament, expressant-li el seu respecte “pels matins i les tardes amb els meus avis i Radio Teletaxi de fons”. La brega no s'entén. En el fons, Rufián i Molinero diuen exactament el mateix. I tots dos s'han guanyat el respecte mutu. Baixin crestes i amaguin esperons, senyors meritòriament integrats.