La farsa i la tragèdia

Si després de viure la història com una tragèdia s'està condemnat a reviure-la com una farsa, no és estrany que en aquest país de tragèdies les farses es repeteixin una i altra vegada. A Palafolls i a l'Hospitalet en vam poder contemplar dues d'impressionants, en el seu sentit més ampli. Els virils i piadosos homes de la Legió, empesos per forces tan poderoses com Déu i la pàtria, van desafiar les prohibicions i van desfilar entre una gentada que els victorejava i evocava mites encara més inquietants. Ja sabem que ara quan s'esmenta Setmana Santa es pensa en promoció turística i que ens centrem més en els rituals que en les litúrgies; i també que les tradicions mantenen sempre una determinada inèrcia i que els antropòlegs afeccionats i qualsevol esperit sensible a la força expressiva i visual de les processons, hi pot trobar gràcies indiscutibles, però no sempre és fàcil deslliurar-se de les aprensions, dels recels i de la convicció que tot aquest conglomerat de casulles, cucurulles i uniformes, i aquesta religiositat torturada i espessa, beu de les aigües més tèrboles de la nostra història. Especialment quan es pensa que, en general, és convenient distingir les llums de les ombres. Ara mateix, la Legión Española deu ser perfectament constitucional i el discurs oficial, quan s'hi refereix, ens deu parlar de missions de l'ONU o de l'OTAN i de forces pacificadores i humanitàries, però aquest és un cos fundat per Millán Astray –el de Viva la muerte! i Muera la inteligencia!– i això inevitablement imprimeix caràcter. Res com escoltar els seus membres o visitar les seves pàgines a internet per poder avaluar-los íntegrament, i avaluar les misèries de la transició política i per convertir-te finalment en un partidari entusiasta d'una segona transició que impulsi les polítiques de memòria històrica que requereix el futur de les criatures d'aquestes terres. En una guerra civil més que per modificar una frontera es lluita per guanyar un món. En general i simplificant, com es fa en les lectures històriques, uns lluitaven per Déu, la tradició, per Espanya, i els altres, per la llibertat, la justícia social i la democràcia. S'ha de fer un inventari del dolor i plorar tots els morts i determinar quantitativament i qualitativament els actes d'uns i altres, i exhumar les fosses comunes que encara s'escampen per la Península i anul·lar les sentències il·legítimes i reclamar la veritat, la justícia i la reparació, però, sobretot, s'han de fixar les veritats històriques. I és precisament perquè no s'ha fet que encara seguim contemplant farses i tement que es converteixin en tragèdies.