El perfum d'Otegi

Quan canonitzen un sant es diu popularment que desprèn olor de santedat, aquell perfum de nard persistent que evoca la resurrecció. Després de més de sis anys tancat per les seves idees, Arnaldo Otegi va viure al velòdrom d'Anoeta de Sant Sebastià una autèntica ovació a l'estil de les millors canonitzacions. S'hi va reunir amb 13.000 persones i tota la posada en escena de la seva rebuda remetia a aquella olor que només tenen els sants, els bojos, els carismàtics, els líders. He estat en nombroses beatificacions, canonitzacions, mítings, trobades religioses, batejos multitudinaris de testimonis de Jehovà i saraus polítics i religiosos de diferent índole. El cas d'Otegi és particular. La preparada cerimònia del retorn, l'acollida messiànica, l'encomanadissa emoció de les propostes, la severa empatia amb un passat tràgic, l'evocació d'una terra promesa... fan d'Otegi un personatge amb perfum de resurrecció. Vaig ser a l'estadi d'Anoeta la tarda en què va ser aclamat i va exposar programàticament cap on va. L'eufòria del seu poble no el converteix en un personatge complaent i pagat de si mateix. Otegi ha passat moltes hores en silenci. Els crits, els aplaudiments, els tambors, no el distreuen ni intensifiquen o modulen el seu discurs. Aquella tarda a Anoeta encara no va erigir-se com a candidat a lehendakari. Com a bon polític sabia que no li calia, ja que el poble enfervorit ja ho faria per ell. I així ha estat. El poder només necessita la legitimació dels altres. Ara, l'exportaveu de Batasuna ja és formalment candidat.

Hi ha dos aspectes que el secretari general de Sortu encarna, que en la seva aparició a Anoeta es van fer paleses, i que difícilment un altre líder podria emular. El primer és la credibilitat i el segon, la persuasió. Otegi és un home del procés. Ell ha fet un procés (i ha viscut una autèntica processó) i pot explicitar-ne els passos. Com aquells que han fumat molt, ho deixen i poden exposar l'abans i el després. Ell no és un moderat home de diàleg des de sempre, ni un exaltat abertzale encobert amb pell de xai. Quan Otegi va entrar a l'estadi, els milers de ciutadans que l'acompanyaven van sentir emoció, orgull, esperança i també expectativa. Perquè intuïen que Otegi no els diria només allò que volien sentir. No va renyar ningú, tampoc va agafar encens per acontentar els poderosos. Es va mostrar bel·ligerant i en forma, atractiu, serè però vigorós. On fire, com diuen els alumnes.

Arnaldo Otegi, a distància curta, guanya. La proximitat dels líders –carismàtics o repulsius– és atractiva. Què tenen, per què connecten, què desprenen, quines esperances es dipositen en aquests homes –la majoria de líders són homes– és un exercici fascinant. Otegi té fusta de líder i la presó no ha fet més que consagrar-lo en aquest paper. N'ha sortit reforçat, amb un pensament articulat i amb la passió de qui no té res a perdre. En el seu parlament només quatre dies després d'haver sortit de la presó, Otegi va lloar el procés català dient que era “el camí a seguir”. Els líders sempre assenyalen el camí a seguir. Amb una certa pressa per posar en marxa el camí independentista a Euskadi, l'indiscutible líder va demostrar “empatia” amb les víctimes durant el temps a la presó, un temps que va assegurar que no ha estat en va i que ha servit per preparar el que ha de venir. “Vam prometre la pau, i l'hem dut” va ser una de les consignes de la tarda, que amb precisió suïssa va tenir moments emotius i evocadors, com quan va sonar la Marxa de Sacco i Vanzetti. Otegi, home de pau, sembla un oxímoron per a qui concentra en el líder de Sortu tots els mals d'ETA. Se li carreguen morts i culpes que no li pertoquen. El llest d'Arnaldo és un home de registres. Sap parlar als seus, i sap adreçar-se a un Estat espanyol del qual el seu poble –concepte que fa servir molt sovint– ja ha desconnectat. I també sap conquerir els mitjans internacionals, i buscar aliances. Per Sant Jordi serà a Dublín amb el Sinn Féin. Veient l'agenda del papa Francesc, no seria estrambòtic veure'l també per Sant Pere. Otegi ha de treballar per a la reconciliació (cosir amb seda fina el passat), i mirar endavant amb un poble que no és el que ell va deixar quan va ingressar a la presó de Logronyo. Ara hi ha formacions que qüestionen el seu lideratge (l'auge de Podem a Euskadi no és menor). Sorrut com és, estic convençuda que és conscient del seu perfum. Per ressuscitar s'ha d'haver mort. I en això no té rival.