LA GALERIA
Casals de gent gran
si fóssim una empresa d'en Florentino, i ens collen com si sospitessin que podem estafar milions a Hisenda
A la Garrotxa hi ha catorze casals de gent gran, però curiosament a Besalú, el poble més important després d'Olot, no n'hi ha. N'hi havia, però no n'hi ha; es veu que no surt ningú per formar una junta i tornar a engegar-lo. Em sap greu, però no m'estranya pas massa. Perquè un servidor també està dins una junta de casal (el del meu poble), i conec de primera mà entrebancs i tripijocs en la gestió i funcionament d'aquestes germandats.
A més, en les reunions de juntes amb altres casals veig que tothom es queixa del mateix; tothom té idèntics problemes i tothom està afectat per una mena de decaïment crònic. Massa sovint penso que un dels problemes més emprenyadors és una qüestió doble: per una banda, el nostre govern català ens ha retallat i continua retallant-nos molt les subvencions necessàries per anar tirant, i per l'altra, el govern que en diuen central va estrenyent la corda de les imposicions legals i burocràtiques. I ara ja ens trobem –altres casals també ho han manifestat així– treballant com si fóssim una societat dedicada a fer calés: cal presentar comptes, fer declaracions, respondre qüestionaris embrollats, declarar despeses, legalitzar documents… Als qui treballem per amor a l'art i als germans se'ns fa molt difícil entendre com és que exigeixen tant, com és que ens tracten com si fóssim una empresa d'en Florentino, i ens collen com si sospitessin que podem estafar milions a la hisenda pública de les Espanyes.
Arribats a una edat, quan allò que més convé és tranquil·litat, si se'ns acut fer alguna activitat gratuïta i de favor per a la gent que ens envolta, resulta que tot es complica, s'agreuja, se'ns exigeix més i se'ns ajuda menys. Ja em diran quin panorama! Això sense comptar encara si la gestió de les juntes és prou valorada i/o agraïda per part dels administrats –diguem-ho així–, que aquí també hi hauria molt fil per descabdellar.
De tota manera, allò que hem de mirar de no perdre mai és la bona jeia. Podem plegar cordes i abaixar veles, però hem de procurar conservar la sal i el pebre de la vida. Penso ara en allò que deia el gran humorista, crític culinari i gastrònom reputat Maurice Edmond Curnonsky: “No m'he sentit mai tan jove com el dia que ho vaig deixar de ser.” Amén; al·leluia –que estem en temps pasqual.