Per amor a l'art

El 23 de febrer pas­sat, en un exer­cici de catarsi artística, la pin­tora i escul­tora Dolors Bosch Agustí va inau­gu­rar a la Uni­ver­si­tat de Girona una sin­gu­lar expo­sició bate­jada amb el nom de Des­AR­Tant. Es trac­tava d'una donació de 320 obres acu­mu­la­des durant l'última dècada en el taller de l'artista, i que ara eren rega­la­des a qual­se­vol per­sona que desitgés adqui­rir-ne una. El pro­ce­di­ment era sim­ple i eficaç com la llum: només calia omplir una but­lleta, engan­xar un adhe­siu iden­ti­fi­ca­dor a l'obra tri­ada, espe­rar que l'expo­sició tanqués al cap de tres dies, i final­ment reco­llir l'obra esco­llida i endur-se-la a casa.

Jo vaig triar una bellíssima sèrie de tres peti­tes com­po­si­ci­ons fetes amb cartró i sorra del desert. Però l'últim dia, quan vaig anar-la a reco­llir, me l'havien pis­pada. A Girona, apro­piar-se del que no és teu pre­senta algu­nes inco­mo­di­tats. La ciu­tat és massa petita. Dues set­ma­nes després d'aque­lla sos­tracció, uns amics ens van con­vi­dar a la inau­gu­ració del seu nou pis. Quina no va ser la meva sor­presa quan, just a l'entrada de casa seva, em vaig retro­bar amb la meva obra, lluint com li esqueia per natu­ra­lesa. “La meva filla la va por­tar l'altre dia de la Uni. Zero euros, tu. Era una donació!”, va dir la meva amiga quan va ado­nar-se que jo, para­lit­zat, obser­vava el qua­dre. El cor em gla­tia amb força. Però vaig callar. Vaig pen­sar que recla­mar-ne la pro­pi­e­tat seria trair els tes­ta­ments que Dolors Bosch va infon­dre a aque­lla donació: que als nous pro­pi­e­ta­ris l'obra els delectés. Era el destí que per­to­cava. Aquell furt exha­lava amor per aque­lla obra.