Impotència

Parlo d'un sentiment: del molt conegut i freqüent sentiment d'impotència que senten moltes persones, més enllà o més ençà del seu color polític i del destí del seu vot. Un sentiment que cal mirar a la cara i del qual cal parlar per tractar-lo com un símptoma de malaltia social, si no volem que vagi devorant la capacitat de la ciutadania de reaccionar i comprometre's en els afers col·lectius, i que també rosegui les estructures de la vida democràtica. Si el sentiment d'impotència creix pot derivar en fredor, indiferència. Individualisme ferotge i abandó de les responsabilitats en mans dels poderosos de sempre. O afavorir la cerca aferrissada d'enemics vulnerables sobre els quals fer caure tota la responsabilitat del malestar.

Però aquí hi ha aquest sentiment: ens sentim atrapats, amb gairebé nul·la capacitat d'accedir als àmbits on es decideixen els assumptes que afecten la nostra vida, que no ens agraden o que rebutgem. D'una banda veiem el gran sofriment humà que s'està produint a les nostres fronteres. Molts sabem la responsabilitat col·lectiva europea en les guerres de l'Afganistan, l'Iraq, Síria... Hauríem –i la legalitat i la decència ens hi obliguen– de fer quelcom oposat a aixecar murs i reixes o llançar gasos. Per un altre costat, Europa està patint en carn pròpia fets tràgics i violents que fan por. I la por, que és mala consellera, pot generar mes rebuig. O pot, en el millor dels casos, fer-nos reflexionar sobre quina part de responsabilitat és l'europea, com s'han malmès els processos integradors i acollidors dels europeus de segona o tercera generació, que provenen d'antigues colònies. Reflexió complexa que no casa amb les polítiques que l'actual Unió Europea està practicant envers els seus ciutadans. Aquestes servidores d'un capitalisme desfermat que ha trencat tots els pactes de convivència, deixen la ciutadania no solament empobrida, sinó desorientada, amb la sensació que el seu Estat es irrellevant i que les decisions vénen d'uns poders inaccessibles, burocratitzats, incomprensibles contra els quals resulta inútil lluitar. I no diguem comprendre. Tancats per dalt, encerclats pels costats, immersos en la desigualtat creixent i el malestar, amenaçats pel terrorisme, coneixedors de les múltiples corrupcions, sovint dolguts enfront dels més desgraciats que fugen de la guerra, molts es pregunten amb desànim: què cal fer? Els riscs de respostes negatives són molts. Fa falta mirar ben de cara el sentiment d'impotència que tantes conductes explica. Cal treballar per convèncer la ciutadania –contra el discurs de la por i la inviabilitat– de les seves capacitats d'actuar sobre el seu medi com es va fer en altres moments transcendentals de la nostra història. No es tracta d'esperar grans moviments salvadors. Sinó d'actuar en micromoviments de la quotidianitat, de practicar el diàleg entre els diferents; de construir, altre cop, comunitat i d'afavorir la llibertat que tant té a veure amb l'ús del pensament i de la cultura. Això és factible. I produeix sentiments de poder, autoestima i comunitat. Totes elles armes per viure i construir en un món en plena crisi.