L'ANC, tothom suma

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) no és un moviment social normal. Ni seria un partit polític normal. El moment polític excepcional que viu el país fa que hi hagi un moviment social excepcional. Ara, l'ANC tindrà un secretariat de 77 membres i m'atreviria a dir que hi haurà almenys una quarantena de sensibilitats ben diferents en el seu si. És un dels seus èxits. I un dels seus grans perills. Per això, i aquí vaig, no es poden llegir els resultats d'ahir com els llegeixen els analistes polítics tradicionals. Però, en tot cas, és cert que quan hi ha divisió en un moviment o quan es vol castigar la cúpula d'un partit, els delegats, militants, les bases, tenen una eina molt poderosa: un vot de càstig a l'informe de gestió. Ahir, a Manresa, 1.970 delegats van votar a favor de l'informe de gestió, 27 en contra i 55 es van abstenir. Un vot de càstig, doncs, no hi va ser.

És una obvietat que l'ANC té detractors. Alguns que li busquen les pessigolles de maneres que retorcen la legalitat. I, altres, que de manera ben legítima li cerquen les contradiccions, contradiccions lògiques en un moviment que s'ha format amb un únic però immens objectiu, aconseguir la independència de Catalunya. Si en moments de creixement i de crisi els partits, els clubs, les entitats culturals, es trenquen i es divideixen, imaginin què li pot passar a una entitat social relativament nova i, encara que alguns ho neguin, en creixement. La pluralitat de l'ANC, entesa com a la voluntat d'assumir en el seu interior gent de totes les tendències polítiques, és una victòria i un risc alhora. Però la transversalitat és una de les seves armes i ho ha de continuar sent.

Hi ha un cert interès a afirmar que hi ha una guerra per controlar l'ANC. Que si CDC hi té els seus, que si ERC els seus, que si la CUP hi vol entrar ara... Més enllà de la lògica que els partits volen tenir antenes arreu (i arreu vol dir arreu), a mi em sembla més rellevant i perillós que dins l'ANC hi ha gent, cada cop més, que no vol saber res dels partits, de cap. I hi ha qui els hi confia gairebé tot. I, en aquest complicat procés, tothom hi té un paper. Tothom suma.