Filtracions

Espanya és un país caòtic, pròxim en aquests moments a una república bananera. Aquesta és la imatge que se'n podria treure després que unes quantes celebritats (polítiques, esportives i folklòriques) hagin aparegut en els papers de Panamà, publicats recentment. La vinculació del primer ministre d'Islàndia, Sigmundur David Gunnlaugsson, a l'afer va portar centenars de persones manifestar-se, gairebé ipso facto, per demanar el seu cap: el van aconseguir en poques hores. De res no s'assemblen les societats nòrdiques –les que porten banquers a la presó o obliguen a dimitir un càrrec polític per comprar xocolatines amb la targeta oficial– amb el clientelisme mediterrani.

Tot i que podríem posar en dubte per què la filtració va afectar tan poc l'star system nord-americà o alemany, els papers de Panamà posen encara més ombres a l'actual capitalisme financer –el money manager capitalism que explica Hyman Minsky– que governa l'economia mundial i, a la vegada, dóna arguments als moviments altermundistes per reclamar, fins i tot tirant de la utopia, un món més just. El drama d'aquesta filtració no només és que surten a la llum pública noms per tots coneguts, sinó que ha desembocat en una onada de justificacions que tampoc no contribueixen a calmar la ràbia dels pobres contribuents que mai no podran pensar crear (legalment o no) una societat offshore. La manera que des del Partit Popular o la Moncloa van protegir (inicialment) el ministre d'Indústria, José Manuel Soria, per haver quedat vinculat amb alguna de les societats denunciades és francament lamentable. I ho poden fer partint de la base que ningú no es manifestarà pel Paseo de la Castellana demanat la seva dimissió, a diferència del que va passar davant del Parlament de Reykjavík.

La doble vara de mesurar també la podem aplicar a com la culerada justificarà la vinculació de Leo Messi i el seu pare en aquest assumpte. Respectant en primer terme la presumpció d'innocència (a tothom), si es confirmés que hi ha hagut irregularitats segurament seria el pare, més que no pas l'estrella, qui hauria de respondre de gestionar de forma maldestra els diners que cauen de can Barça a la família. Però que mediàticament Messi tingui penjada la llufa de defraudador no fa sentir-se còmode veient com és ell mateix qui s'erigeix en emblema per defensar uns valors universalment acceptats i associats històricament a la imatge corporativa de l'entitat blaugrana. A l'hora de consolidar la reputació d'una organització, tot comunica: també, el comportament dels seus empleats, que hauria de ser coherent amb aquells
valors que prediquen.

Aquests dies, també Football Leaks va publicar el contracte de Neymar Júnior, que tot i faltar-hi dues pàgines, va evidenciar la suma de premis i bonificacions que percep: en total, el club garanteix al jugador 45,9 milions d'euros per cinc temporades. La constatació d'una informació que, fins ara, només havia arribat als fans per via indirecta a través dels periodistes, associada a la judicialització de la seva contractació, acaben d'obrir-nos les portes a l'obscur món dels contractes de les grans estrelles esportives. Aquests contractes no deixen d'engreixar aquest capitalisme financer que indissociablement acaba legitimant, per a alguns, la creació d'entramats d'empreses pantalla en paradisos fiscals.

Els papers de Panamà –igualment com d'altres filtracions sonades, com les derivades de la llista Falciani– qüestionen les polítiques de control del frau fiscal de molts governs i també la seva tolerància encoberta. Perseguir els petits defraudadors per legitimar que se t'escapin grans fortunes? Aquesta és la manera com la majoria de ciutadans acabarà parlant de tot plegat. I és ben cert que molts dels nostres governants no han fet res per enfortir la qualitat democràtica. El drama de tot plegat, però, és que mentre als països hereus de l'ètica protestant –la que Max Weber associa a la formació del capitalisme– la societat és globalment més sensible a l'hora de condemnar aquests escàndols i sap demanar responsabilitats, els que vivim immersos en la picaresca mediterrània estem tan acostumats a conviure amb petits casos de corrupció que ens costa alçar la veu. Sortosament, la crisi està canviant les coses i, com s'està veient en les últimes batalles electorals, el rebuig a un sistema clientelar comença a ser manifest. Però encara queda camp per córrer, i aquesta croada no només hauria de ser portada a terme per l'esquerra anticapitalista.